«Tot en aixi com al gran món ha hi quatre elements, ço es assaber, lo foch, l'ayre, l'ayga e la terra, aixi al petit món de l'home hi ha quatre membres, ço es assaber, lo cervell, lo cor, lo fetge e lo polmó; e aixi com per los dits quatre elements es regit e governat tot lo gran món, aixi per los dits quatre membres es regit e governat tot lo petit món, ço es assaber, lo cors de l'home; e aixi com per les humors, vapors, fredures e humiditats qui pujen alt en l'ayre, se congrien e engenren (apropinquant lo moviment del cel e de les planetes) vents, trons e plujes, aixi pujen les vapors de les parts inferiors a les partides superiors, e fan vent com rotar, trons com esternudar e lo tossir, e plujes, aixi com són les llagremes e l'escopina. E, per breument parlar, la carn del cors de l'home es semblant a la terra, car ell es creat de terra, e en terra deu retornar; los ossos són com les montanyes, les aurelles com les mines dels metalls qui són a les concavitats e interiors partides de les montanyes; lo ventre es com la mar, los budells són com los rius, les venes com les deus e fonts, la carn com la terra, aixi com vos he dit, e los pels e cabells com les herbes e plantes: e les partides on no creix gensde pel, són aixi com la terra salinosa e argilosa on no creix jamés d'herbes.»
L'ase declara a ço que es comparada la part de devant del cors de l'home «Atressi, la cara e la part davant del cors de l'home, es aixi com les partides poblades e habitades del gran món. Car, aixi com les dites partides son poblades de ciutats, viles e castells, aixi es poblada e habitada la partida davant del cors de l'home, ço es assaber de nas, boca, mamelles, llombrigol, ensems les parts jussanes e les mans e'ls peus.»
A ço que es comparada la part derrera del cors de l'home «L'espinada e la part derrera del petit món ço es assaber del cors de l'home, es aixi com les partides del gran món qui no són poblades ne habitades. Atressí, la partida davant del cors de l'home es aixi com lo llevant, e lo derrere es aixi com lo ponent. La mà dextra es com lo mijorn, e la senestra es com tramontana: l'esternudar, cridar, tossir, e lo brogit e remor que fan los budells, son com los trons, aixi com dessus vos he dit e declarat. E les llagremes, la saliva, e l'orina són aixi com la pluja. Lo riure es com la claretat del jorn; lo plorar com l'obscuretat de la nit. Lo dormir com la mort; lo vetllar com la vida. Lo temps de la poquesa com la primavera. L'adolescencia com l'estiu. La jovenesa com l'autumne. La vellea com l'hivern. E aixi com lo gran món es regit e governat per nostre Senyor Déu, aixi lo petit món, ço es assaber lo cors de l'home, es regit e governat e senyorejat per l'anima inteliectiva qui fa del dit cors ço que li plau. Car al mateix punt e hora que l'anima vol que lo cors s'ature, encontinent s'atura. E al punt que l'anima vol que lo cors se lleve, ell se lleva. E aixi generalment al punt que vol faher algun moviment del cors, aixi com estendre los peus e les mans, ensems cloure-les, o clucar e obrir los uylls, o saltar, o correr, o altre moviment pus gran o petit, encontinent es fet e complit, sens que fretureje o sia mester que l'anima fassa al cors negun parlament, ne li dó signe o senyal, mas al meteix punt e instant que l'anima vol que alguns dels dits moviments sien fets, lo voler e lo fet són tot un. Talment que no es mester que l'anima digué als uylls: — Clucats-vos.— O digue a les cames:— Correts.—O als altres membres:— Fahets aixi e aixi. — Mas, com ja vos he dit, lo voler e lo fet són tot un.»
L'ase declara com la dita autoritat se deu entendre «Déu Tot-poderós, al punt e instant que ell vol e li plau que sia feta qualque cosa al món pus gran, ço es assaber, al cel o en la terra, encontinent al meteix punt e al meteix moment es fet e complert, sens que li sia mester de dir: — Tal cosa sia feta. — Mas, al meteix instant que ell ho vol e li plau que qualque cosa sia feta, al meteix punt e instant es fet e acomplit: talment que lo voler e ésser fet són tot hu. E aixi fa l'anima intel-lectiva en aquest món pus petit, ço es assaber, al cors de l'home, e en aquesta manera s'enten la dita autoritat, ço es assaber: — Fahem l'home a nostra imatge e semblança. — Car ell parla de l'anima, ço es assaber, que aixi com Déu fa tot ço que li plau al món pus gran, ço es dir, al cel e en la terra, aixi e per semblant manera fa l'anima al món pus petit, ço es dir, al cors de l'home; talment que vostra anima intel-lectiva es feta a imatge e semblança de Déu.»
L'ase declara com en l'ànima intel-lectiva ha-hi tres potencies, comparant-les a la Sancta Trinitat, e diu que per açò la dita ànima es feta a imatge e semblança de Nostre Senyor Déus «Fra Encelm, per ço que (com m'es vijares) vós no m'entenets assats bé pertocant la dita autoritat, jo la us declararé en altra manera. Perquè hajats esguart a mes paraules. Segons que dihen los filosophs e alguns doctors en Medecina, l'ànima de l'home als no es sinó tres potencies: ço es assaber, la memoria, lo seny e la volentat. E aquestes tres potencies fan una ànima. E aixi com de Déu lo Pare naix lo Fill, e del Pare e del Fill egualment procehix lo Sant Esperit, aixi, en semblant manera, de la memoria naix l'enteniment, e de la memoria e de l'enteniment egualment procehix la volentat. E aixi com la persona del Pare gens no es aquella del Fill, ne aquella del Fill aquella del Sant Esperit, ne la persona del Sant Esperit aquella del Pare ne del Fill, aixi l'acte de la memòria no es pas l'enteniment; ne l'acte de l'enteniment gens no es la volentat, mas en aixi aquestes tres potencies fan una ànima intel-lectiva. Vejats, fra Encelm, com l'ànima intel-lectiva es feta a imatge e semblança de Déu, E en aquesta manera s'enten la dita autoritat, ço es assaber:— Fahem l'home a nostra imatge e semblança.»
«Atressi, fra Encelm, sinó que siats tant oltracuydant que no puscats un poch pensar abans que parlar, per vostra rahó meteixa, ço es assaber, que vós sots fet a imatge e semblança de Déu, jo us pusch provar que nosaltres, animals, som, per dret, de pus gran dignitat e noblea que no vosaltres, fills d'Adam. Car vós dihets que sots fets a imatge e semblança de Déu, e nosaltres podem dir, e tal es la veritat, que no tant solament Déu, mas encare los Sants, són fets a nostra imatge e semblança, e a çò no podets contrastar ne contredir, car entre vosaltres, fills d'Adam, pintats Déu Tot-poderós a semblança d'un anyell, e pintats los Evangelistes, que són los Sants principals que havets, a semblança de nostres animals: car pintats Sant Lluch a semblança d'un bou o taure, e Sant Joan a semblança d'una aguila, e Sant March a semblança de la sola victoria. E cantats a la Pasqua una prosa qui diu que Jesus Christ s'es llevat ab gran potencia, e, d'anyell que era, s'es fet lleó per victoria solemnial. Donchs, fra Encelm, quina vos sembla pus gran noblea e dignitat: la vostra, qui sots fets a imatge e semblança de Déu, o la nostra, qui havem Déu e los Sants semblants de nosaltres? Aixi donchs, com vosaltres meteixos cantats a Pasques, e pintats per totes les esglesies, certes, si no sots fora de seny, coneixets clarament que nosaltres som de pus gran dignitat e noblea que vosaltres no sóts. Per què cercats altra rahó per provar vostra falsa opinió ésser vera.»
Fra Encelm respon Fra Encelm respon «Reverendissim ase, l'altra rahó per la qual nosaltres som de pus gran dignitat e noblea que no vosaltres, es que nosaltres havem ordres, relligions e convents de Cordellers e framenors, Jacobins e frares prehicadors, Agustins e Carmelitans, e diverses altres qui serien llonchs a comptar, als quals hi ha molts sants homens menant santa e honesta vida, e los quals, per servir Déu, han leixat e abandonat tots los plaers mondanals; vivent castament e no prenent ja més fembres, evitant los pecats, principalment los set pecats mortals. E entre vosaltres no havets res d'açò qui es un grau de gran dignitat, noblea e santedat; per la qual cosa es provat clarament que nosaltres, fills d'Adam, som de pus gran dignitat e noblea que no vosaltres, animals.»
L'ase respon a fra Encelm, e li parla dels convents, ordres, Relligions e monastirs «Fra Encelm, vós volets tostemps que jo us cante més que més vostra lliçó. Bon hom de Déu! Vós me constrenyets de dir ço que no voldriets volenters ohir. Mas tingats-ho secret: car ço es a vostra gran vergonya e vituperi. E per tant no us sapia greu de ma resposta, car jo us poria un poch carregar lo bast, parlant tostemps veritat. Fra Encelm, aixi com sabets que despuys la mort de Sant Francesch, de Sant Lluys de Marsella, e de Sant Antoni de Padua, qui foren framenors, jamés no s'es trobat en l'ordre un frare qui haja estat sant: aixi meteix aprés la mort de Sant Diumenge, de Sant Thomas d'Aquino e de Sant Pere Martre, qui foren frares prehicadors, no s'es jamés trobat al dit ordre un frare qui haja estat sant; e, per no perllongar mon sermó e discurs, no'm cal pus parlar de tots los altres ordres, ne dels preveres e seglars, ni de llurs obres poch justes e encara menys bones. E no trob al món neguna diferencia d'aquells als homens mundanals, sinó que'ls homens mundanals no prenen mas sola una fembra per muller, fermant-li capitols de matrimoni, e donant-li l'anell, e los frares en prenen tantes com en volen, sens metre per escrit negun tracte, ne donar anells. E tals són los frares especialment, e la més part de les monges e dones de relligió. E l'altra part són fembres maridades, vidues e poncelles, les quals, moltes e espesses vegades, sots capa de devoció, donen scach per lo roch a aquells qui han lo bech groch. En aquesta manera fan sovint bona bugada sens lleixiu, així com féu un frare prehicador ab una bona dona confessant-se a ell, mas, per a fer curt, jo'm callaré del llur fet com fonch ne com no fonch.»
Ara donchs que l'ase volia prosseguir en son discurs o resposta, lo rey dels animals li dix: Lo Rey dels animals parla «Bell responent: plaurà a nostra Senyoria saber lo fet del frare prehicador, e com ell stech ab la bona dona, e no us cossirets si frare Encelm no us en sab grat, car l'eximpli diu que qui diu mal li'n cal ohir, e, per aytant que ell ha dit mal de nosaltres, la rahó vol que lo semblant li sia fet.»
E, encontinent que l'ase hach ohit parlar lo Rey, girant-se envers mi, dix aixi: L'ase comença a descobrir e metre a palès les malvades obres e fets dels Relligiosos, e parla de la manera que's segueix «Fra Encelm, devets saber que hi ha en lo Principat de Cathalunya una ciutat qui ha nom Tarragona: aquella era antigament apellada Secundina, per ço com era la segona en granea aprés la ciutat de Roma, segons que hom ho pot encara veure e reconeixer per los antichs edificis e somptuosos bastiments que hom troba tant en la dita ciutat com a la contrada d'aquella. Vós havets aixi bé, fra Encelm, regonegut sens dubte que hi ha defora la dita ciutat un convent de frares Prehicadors, al qual altre temps estava albergat un frare que hom apel-lava Joan Juliot. Aquest frare Juliot era de sa persona assats bell, gallart, ben dispost de tots sos membres, e ab açò ben parlant, de la qual cosa tot lo poble de Tarragona li volía gran bé e l'havien en gran estima: talment que molts dels principals s'adreçaven a ell per a confessarse ensems ab llurs mullers e fills. Esdevench-se doncs que un cert hom de bé de la dita ciutat, qui era nomenat Joan Desteller, havia's mullerat ab una ben bona fembra apellada per son nom Madona Tecla, e era lo dit En Joan fort spiritual e devot, e la fembra eixament. E era una de les belles dones de tota la ciutat, talment, que semblava per sa bellesa que fos un àngel de l'alta jerarquia.»
La dona parla a son marit «Venguda la Coresma, Fra Encelm, e Madona Tecla vehent que ses vehines anaven tots jorns a confessar-se, parlà a son marit en la manera que's segueix: — Mossenyer mon marit, vet ja deu jorns que la Coresma ha començat; noresmenys jo gens no'm só encara confessada. Perquè si vós no ho trobavets mal jo desijaria bé d'anar una vegada a confessar. — Açò plach granment al marit, per aytant com ell percebia que sa muller era bé intencionada com ell e molt devota. Ell la hi respòs donchs:— Jo só molt content que us anats confessar. Tota vegada per ço com vós sóts encara jove, delicada, e no exercehida en aquestes materies, per causa de ço que no havets encare estat a confessar, adreçar-vos haurets a fra Joan Juliot, monjo del convent dels frares prehicadors, qui es ben honrat hom, sabi en son prehicar, e es fort vehat a interrogar les persones e disposar-les a confessar-se propriament e bé; ell sab aytambé examinar e sotspesar tot cascun dels pecats que hom li confessa, e donar fort propriament l'absolució aytal com cascun mereix. Mas en sguart que gens no'l coneixets, vos calrà demanar-lo, e mostrar-vos l'hauran aixi tost. E diguets-li que jo us he adreçat a sa persona, ab la fi que ell vos oja en confessió. — » Com Madona Tecla se'n va al convent dels frares prehicadors e demana per fra Joan Juliol, lo qual li fonch amostrat.
«Encontinent que Madona Tecla hach ohit les paraules de son marit, atifellà's de son mantell e anà sa dreta via al convent dels frares prehicadors. E, jatsia que la dita dona passàs totes les altres en bellea, ella era noresmenys assats bajana e feixuga d'enteniment e ab bona fè crehent tot ço que hom li dehia que fos veritat. Sobtadament que ella fonch arribada al convent demanà per fra Juliot, lo qual encontinent fon-li amostrat. Llavors Madona Tecla besant-li les mans dix: — Mossenyer fra Juliot, mon marit m'ha tramès a vós a fi que'm mostrets com jo'm dega confessar.— Vehent fra Juliot la beutat de la dona e coneixent a son parlar que ella era feixuga d'enteniment, fon fort gojós e dix en si meteix:— Certes jo us mostraré aixi bé a confessar-vos que daciavant no serà ja mester que un altre vos ho mostre.— E llavors la féu entrar en un recó e setial de l'esglesia on ell havia costuma de confessar, e era lo dit reco e setial fort secret e fosch, talment, que aquells qui staven dedins lo dit setial vehien aquells qui staven defora e aquells del defora gens no vehien aquells qui staven al dit setial per la gran obscuredat de aquell.»
De la confessió que féu fra Juliot a Madona Tecla «Encontinent demanà-li fra Juliot si ella havia aymat qualcun, e ella respon:— Mossenyer, jo gens no'm dubte que per ma gran beutat molts no sien enamorats de mi, mas que jo sia enamorada d'algú, jo no ho fuy jamés, car mon marit me diu que la dona qui ayma altre hom que no sia son marit, les velles fatilleres venen de nit e prenen-la e meten-la en un sach e giten-la dedins la mar. E per aquesta rahó jo no fuy jamés enamorada, e no he volgut bé ne aportat amor a altri sinó a mon marit, de pahor d'entrar al sach.— Encontinent que fra Juliot vehé que la tendreta era aixi lleugera de pès, hach un singular plaher, e dix en si meteix: — Sens tota falla jo us metre huy en tal sach que d'aci avant no haurets pahor del sach de les vellardes.— E llavors li demanà:— Ma filla, e quant hi ha que sóts ab vostre marit.? — E ella respon:— Mossenyer, hi ha huy sis mesos que'm prench com a muller.— Fra Juliot dix:— Ma filla, en aquests sis mesos quantes vegades vostre marit ha haut sos plers ab vós?— E ella respon: -En veritat, mossenyer, jo nous ho poria jamés dir, tant de vegades m'ho ha fet de nit e de jorn, que jo no n'he sabut tenir compte. — Encontinent que fra Juliot hach conegut en aquesta resposta que la dona era un poch dolça de sal, dix en son cor:— Certes, vós no eixirets d'aci tro a ço que hajats feta la rahó.— E llavors mostrant-se fort torbat li dix: — Quina cristiana sóts vós qui no tenits compte de les vegades que vostre marit vos ho ha fet? E per aytant que, per dret, n'hajats a donar lo delme al confessor a qui us confessats, com poré jo, donchs, pendre lo delme de vós si jo no'm scé quantes vegades vostre marit ha haut afer ab vós? Certes, vós mereixeriets gran pena e penitencia. — Encontinent que Madona Tecla hach ohit les paraules de fra Juliot, ella li dix tot plorant:— Mossenyer, jous prech per l'amor de Déu de voler-me perdonar, car jo, po-breta, só cayguda ignorantment en aquest tant gran pecat, e jo us promet en veritat que d'aci avant n'hauré bé sguart e comptaré quantes vegades mon marit m'ho farà e marcar-les he ab mos paternostres amb la fi que no les oblide, e cascuna vegada que ell m'ho farà jo hi faré un nus. E per ço, mossenyer, que mon marit sab que jo no say res de tals coses, m'ha tramès a vós ab la fi que me n'ensenyets.- Encontinent que fra Juliot ohi les paraules de la jove dona, ell hach gran goig, car ell conegué clarament que ella era de volentat simpla, e per a confortar-la li dix: -Ma filla, de Déu e de mi sia-us perdonat, e no plorets pus, ne no us donats desplaer, car jo hi donaré bon rescapte a tot, e faré lo compte sus are. E si hi ha qualque poch pus o menys, açò no hi farà res. — » Del compte que féu fra Juliol a madona Tecla «-Ma filla, segons vostre dir hi ha huy sis mesos que havets estat esposada. E per l'amor de vostre marit e de vós no comptaré sinó trenta jorns per cascun mes, jatsessia que alguns n'han trenta un jorns, e, segons ço que vós dihets, ell vos ho ha fet tant de vegades de nit o de jorn que no n'havets sabut tenir lo compte. Vejats tota via que, per l'amor de vós, jo no metré sinó a rahó d'una vegada aytant la nit com lo jorn, qui seria sis vegades trenta, qui es en totalitat cent vuitanta vegades, e lo delme, ma filla, es de dèu una: per què me'n pertanyeria desahuit vegades, e pus de desahuit altres vos n'he leixat, e encara més, per l'amor de vostre marit qui us ha adreçada a mi.— A les hores, madona Tecla, besant-li los peus, li dix:— Mossenyer, cent milia mercès vos ret de vostra cortesia, per la qual sens alguna precedent coneixença m'havets fet tanta de gracia. E per tant, mossenyer, en nom de Déu pensats de pendre de vostre delme tota aquella part qui us plaurà.— » Com fra Juliol començà de pendre lo delme «Vehent açò lo dit frare, gità-la gentilment a terra, e prench d'ella lo delme de vuit vegades; e haver prés lo dit delme, dix a la dona: — Ma filla, vejats que só mantinent pagat de vuit vegades, e no'm vull de present pagar de pus, car vós no ho poriets comportar per aytant com estats feble per causa del dejuni. Mas, si a Déu plau, jo us aniré visitar a casa, e pendré cascun jorn la resta del delme. — Mossenyer— dix la dona, — lo pendre e lo leixar està en vós, car jo gens no só aixi bajoca que no us pusca ben pagar de vostre delme; e, per dir-vos veritat, jo no volria res deure de resta si possible era: perquè jo us prech que al pus tost que porets prengats de mi la resta del delme.— E après que fra Juliot la hi hach demanat aon romania, la va absoldre de tots sos peccats, dihent-li ço que's segueix.»
De l'absolució que féu fra Juliot «-Vejats, ma filla, mantinent per aquesta confessió sóts absolta de vostres pecats, e sots aixi pura e neta com lo jorn que nasquerets del ventre de vostra mare. Ab carrech e condició, tota vegada, que tingats secret tot ço qui ha estat entre vós e jo en la confessió, fahent-vos assaber que qui revela o descobreix lo sagrament de santa confessió, la llenga li es tallada, e aprés sa mort va-se'n a cent milia diables, e no veu ja més la faç de Déu.— Madona Tecla respon e diu: — Mossenyer, a Déu no placia que jo digué res de la santa confessió. Emperò, mossenyer, jo us suplich no oblidets de venir en ma casa per pendre la resta del delme.- E açò dit, li besà les mans, e prench comiat de fra Juliot, e se'n retornà en sa casa.»
Ço que dix lo marit a la muller en retornar de sa confessió «Essent arribada en la casa trobà son marit qui l'esperava per dinar e li dix: — Dona, bé us sia de la confessió; què vos sembla (dix ell) de fra Juliot e de sa manera de confessar? — Certes — dix ella -ell es ben perfet hom e molt bon confessor, e hom qui sab fort bé demanar e examinar los peccats. E, quant es de mi, (dix ella) senyor, ja més no'm voldria confessar ab altre llevat d'ell, tant jo hi he trobat de plaer. — Perçò, (dix lo marit) jo us trameti a ell: car jo scé que ell es hom fort prudent e discret a examinar los peccats.— E açò dit, ells dinaren-se ab gran solaç e goig.»
Com lo frare prench la resta del delme «A cap de pochs jorns fra Juliot vench visitar madona Tecla, e prench d'ella una partida del delme. E aixi de la un jorn en altre féu tant de visitacions que ell fon molt bé pagat del dit delme.— Vets lla — dix l'ase a fra Encelm— la santedat qui es huy en vostres relligiosos que aci dessus havets nomenats. Bon hom de Déu, vós faheriets bé de callar e tenir-vos per vençut, e si no ho volets fer, tenits-vos assegurat que jo parlaré e faher-vos he tal resposta que n'haurets poch de plaer. E fas-vos assaber, a fi que no siats enganat, que jo scé tant dels afers de relligiosos que us serà vijares que jo haja estat conventual o relligiós en cascun dels dits ordres.»
Fra Encelm respon sus la avol confessió de fra Juliot «Mossenyer l'ase: la malvestat feta per lo dit fra Juliot no fa res en menyscapte dels altres relligiosos ne de llurs santedats; aixi com lo peccat de Judas qui vené nostre Salvador Jesus Christ no fon en menyscapte dels altres Apostols, car Judas per sa obra malvada es punit en infern, e los altres Apostols per llurs bones e santes obres son col-locats en Paradis. Per semblant manera serà lo dit fra Juliot punit en l'altre món, e los altres bons relligiosos seran guardonats de llurs bones obres. Atressí, senyor ase, aixi com vós sabets, lo peccat de luxuria es tant natural que no hi ha hom al món (si no es per special gracia de Déu) qui se'n puixa excusar. E aprés la beutat de la fembra qui es vera metzina e verí mortal qui entuixega la vista de l'home e la fa tostemps girar e caure al dit pecat. E eixament sabets que la fembra enganà nostre pare Adam; que ella enganà lo gran Rey Daviu; ella enganà lo gran sabi Salamó; ella enganà lo noble e fort Samsó. E aixi com lo dit fra Juliot no havia tant de perfecció com nostre pare Adam, ne aixi gran senyoria com lo Rey Daviu, ne tant de sabiesa com Salamó, ni tant de força com Samsó, tots los quals ab llur perfecció, senyoria, sabiesa e força no's saberen ne pogren contreguardar guardar de les fembres, vós devets tenir per excusat lo dit fra Juliot, ajustant que, aixi com havets dit aci dessus, la beutat de la dita madona Tecla era tal que semblava que fos un Angel de la alta jerarquia. E aquesta gran beutat féu trabocar lo dit fra Juliot al dit pecat; mas los altres relligiosos no fan ne cometen tal pecat, ne nulls dels altres set pecats mortals.»
L'ase respon a fra Encelm «Fra Encelm, vós me volets donar garces per coloms, romanint tostemps en vostra pertinacitat o obstinació, dihent que vostres relligiosos esquiven los set pecats mortals. E per tant vull-vos avisar e fer entenent com per vostres relligiosos son comesos los dits set peccats mortals, en tal sort e manera que us caldrà acordar per força que mon dir es veritat. Fra Encelm, sapiats que los set pecats mortals son aquests, ço es assaber: superbia, avaricia, luxuria, ira, glotonia, enveja e perea. Mantinent vos recitaré set histories, (per cascun pecat una) per les quals veurets clarament com los vostres sobredits relligiosos cometen los set pecats mortals. Salvant tota vegada que jo demanaré llicencia al molt alt e poderós Princep mon Senyor e Rey, a fi que açò no li torn a enuig: car recitant-les caldrà que jo perllongue mes paraules.»
E lladonch dix lo Rey a l'ase: «Bell responent, bé'ns plaurà d'ohir les dites histories, e sapiats que vostre parlar nos es agradós e plasent. Per tant en nom de Déu, cuidats de recitar-les.» E aprés que l'ase hach ohit aquestes paraules, girant-se devers mi, dix-me: Del primer peccat mortal, superbia «Fra Encelm, jo començaré del primer pecat mortal, qui es superbia, e en quina manera vostres relíigiosos l'eviten. En Toscana ha una ciutat nomenada Perusa, assats bella, gran e noble, a prop de la qual ha un estany plè d'ayga, que los toscans apellen lo llach de Perusa, fort gran, e en aquell llach ha tres illes, de les quals la pus gran es habitada e poblada de gents. Ha-hi al dit llach o estany de moltes sorts de peixs, e han acustumat los Senyors de Perusa de fermar o arrendar lo dit llach o stany als peixcadors a rahó de deu milia franchs per un any, qui es una molt bella renda. E, al temps que l'Esglesia senyorejava la dita ciutat, lo Papa donà-la a un abat, nomenat lo gran Abat, home fort soperb, e tant omplert d'orgull que Llucifer no n'havia gayre més. E per ço que com l'Esglesia hagués presa aquesta ciutat per força, dubtant-se de rebellió o revolta edificà un bell Castell en una part de la ciutat, lo qual era molt fort e inexpugnable, e habitava en aquell lo dit Abat ab sos soldats, e tenia fort sotsmesos los perusins, en tal manera, que no hi havia null perusí qui gosàs portar ab ell, ni tenir en sa casa negunes armes de defensa, ans los tenia pus sotsmesos que si haguessen estat juheus. E quan ell sabia que algun perusí havia bella muller o filla, ell trametia-la encontinent querre, e si ella li era refusada per lo pare o marit, encontinent lo dit Abat fahia falsos correus o falses lletres, e'ls fahia empresonar, dihent que ells havien scrit lletres als enemichs de Sancta Mare Esglesia. E encontinent, sens pietat neguna, los fahia penjar pel coll, o esquarterar, e tolre'ls tot ço que ells havien al món, prenent llurs mullers e llurs filles, e les tenia presoneres en son dit castell. E aprés que s'era lassat d'elles les leixava a sos soldats per bagasses. E vehent los altres preberes e relligiosos que l'Abat, qui era llur cap, exercia aixi gran vilania, feyen encara pitjor. E per aquesta manera, quan algun relligiós o prebere robava la muller o filla de qualcun, ell no gosava parlar ne dir un sol mot, tement morir.»
Com un capellà féu gitar una dona prenys d'alt a baix de la finestra «En açò, fra Encelm, esdevench que un gran ciutadà, nomenat Mossen Joan Ester, havia una bella e bona dona com a muller, de la qual s'enamorà un prebere parlant ab ella, e la festejà llonch temps; e ella, qui era casta e lleyal a son marit, no ho volch ja més consentir. Per què lo dit prebere, com aquell qui moria per ella, un jorn de Divendres Sant, cantant lo Passi, vehent lo dit ciutadà a l' esglesia e gens no vehent-hi sa muller, al pus tost que ell sabé spatxà's de dir la Passió, e dix al gran Abat que ell havia una gran dolor de cap per la qual no podia procehir en l'ofici, e que li plagués donar-li llicencia per anar-se'n en sa casa; ço que lo dit Abat li atorgà. Així donchs, fra Encelm, que lo prebere fonch sortit de l' esglesia, va-se'n tot dret en la casa del dit ciutadà. E era la dita casa al mig de la plaça de Perusa, e staven les finestres d'aquella sus la dita plaça. Sobtadament que'l dit capellà arribà, trobà's la porta oberta e pujà molt lleugerament dalt, e trobà la dona colgada en un petit llit, per ço com ella estava prenys de huit mesos, e no's sentia pas massa bé. Adés parlant ab ella requés-la de sa persona, e com ella li resistia e'l rebutjava, pensà d'acomplir son desig per força ab ella. Encontinent que la dona vehé que ella no li podia resistir per ço com ella stava prenys e fort pesant, dix aquestes paraules: — Mossenyer, jo só presta e aparellada per acomplir vostra volentat; totavia, ab la fi que no siam descoberts si qualcun pujava com vós sóts pujat, jo us prech, mossenyer, que tanquets la porta dels graus, e aprés façats de mi a vostre pler. — Encontinent, fra Encelm, lo prebere no fonch gens pererós d'anar tancar la porta, e, en açò stant, la dona llevà's e corregué a la finestra e's gità per aquella d'alt a baix al mig de la plaça, e ohint lo prebere la cayguda de la dita dona e lo crit del gran nombre de gents qui lla staven llavors, se'n fugí lo prebere en sa casa.»
Com lo marit vench de l'esglesia «Tot lo poble corrent en aquella part e vehent la dona qui per lo gran colp que havia donat en terra stava tota trencada e afollada, la criatura, qui era eixida de son ventre, morta, anaren encontinent al temple anunciar les novelles a son marit lo qual sobtanament sortí de l' esglesia, e'l seguiren molts ciutadans de la dita ciutat, e trobà sa muller mig morta e la criatura avortada; ells la pujaren a braços dalt a la cambra d'on ella era cayguda e, aprés que ella fonch colgada en son llit, son marit demanà-li com era aixi cahuda, e ella contà-li tot lo fet dès lo començament tro a la fi, e son marit li dix:— Dona, e per què no m'ho havets fet assaber per abans? — E la dona respos-li: — Senyer, per temença que no fahessets qualque ultratge al prebere, per lo qual lo gran Abat hagués pres odi sobre vós e us hagués fet perdre e destrohir.»
Com lo marit anà-se n planyer al gran Abat, e de la malvada e superba resposta que ell rehebé «De lla, anà-se'n lo dit ciutadà planyer al gran Abat, lo qual, en lloch defer-li justicia, dix-li: — Vilà, sutze e mesquí, ha-hi en tu tant d' audacia que tu carregues mon prebere de tal renom e li mets dessus un aixi gran blasme? Per lo sant cors de Jesus Christ, si jo oig d'aci avant que tu dies aytals paraules, jo't faré tallar en peces. — Coneixent lo bon hom la crudel resposta del gran Abat, retornà-se'n en casa e trobà sa muller morta, e secretament la féu soterrar a l'entrada de sa casa, e prench la criatura morta, e, llevant-li les entramenes, la salà ab sal e mès-la en un petit vaixell, e cavalcant ab son scuder isqué de la ciutat, prenent lo camí de Florença.»
Com lo dit ciutadà se'n anà a Florença e féu relació de ço que li era sdevengut ab l'Abat de Perusa