«Aprés poch de jorns arribà en la ciutat de Florença, e fon-li feta gran honor per los governadors de la ciutat, los quals en aquell temps eren rebetllats contra l'Esglesia, e demanant-li la rahó de sa venguda, ell los dix tot l'ultratge qui li havia stat fet, e la resposta del gran Abat. Encontinent que los governadors de Florença ohiren la gran malvestat qui li havia estat feta, ells romangueren tots astorats, e tantost començaren a tractar de la rebellió contre l'Esglesia havent en membrança lo proverbi: quan tu veuràs la barba de ton vehí pelar, met la teva a remullar. E encontinent ordonaren que'l dit ciutadà fos llur missatger secretament en totes les terres de Romania, e a les terres de l'Esglesia patrimonials per faher-les rebetllar, donant-li gran poder de faher, dir, e obligar la comunitat de Florença, que ella'ls donaria socors e ajuda aytant en diners com gents d'armes e pehons, e tot ço que ells haurien mester per a llur defença.»
Com la clerecia perdé la Senyoria per l'industria del dit ciutadà, ab l'ajuda d'aquells de Florença «Encontinent que lo dit ciutadà hach lo poder dessusdit, cavalcà tant que ell fonch per totes les terres de l' Esglesia, mostrant-los la criatura morta e salada e dihent-los tot ço que li havia stat fet. Ell tramès secretament espions en la ciutat de Perusa a sos parents e ben amats, en tal sort que ell féu rebetllar en un jorn pus de dues centes terres de l'Esglesia e la ciutat de Perusa. Sobtosament, fra Encelm, que lo gran Abat vehé la rebellió de la terra de Perusa, se féu fort dedins lo castell, mas poch li profità, car los florentins trameteren tant de gents d'armes en adjutori als perusins que, metent-los dedins la ciutat, tengren aixi bellament e bé assetjat lo dit gran Abat que fon constret de retre's ab certs pactes e retornà-se'n a Roma on estava lo Papa. E foren rehemudes les dites terres en comunitat, governant-se ells meteixos. Lo dit ciutadà retornà ab gran honor en sa ciutat de Perusa. Aixi vehets, fra Encelm, com la clerecia perdé sa senyoria per llur gran orgull e malvestat, volent tenir los christians pus sotsmesos que si eren juheus. E sapiats que aprés que la clerecia hach perdut la senyoria en Italia, los habitadors se venjaren bé dels ultratges que hom los havia fet e donaren-los escach per lo roch, aixi com ells feren aun prebere dedins Perusa.»
L'ase fa relació del prebere «Fra Encelm, la ciutat de Perusa estant fora de la subjecció de la clerecia, los perusins havien un prebere rector e curat de la parroquia de Sent Joan degollaci en la qual era una jova dona plena de gran beutat nomenada Marroca, fort devota fembra qui ben sovint trobava's en l'esglesia de Sent Johan per a ohir missa. Are donchs, lo dit curat, vehent la beutat d'aquesta dona, s'enamorà d'ella aixi desmesuradament que ell eixia del tot fora de seny quan la veya en l'esglesia. E quan ell cantava missa les festes e apercebia la dita dona ell bescantava ab gran contrapunt los Kiries, e refilava los Sanctus en tal manera que semblava que fos un rossinyol e fahia meravelles dels Agnus Dei. Moltes vegades, girant-se per dir Dominus vobiscum e vehent la dita dona entre les altres, torbava's així molt fort que en lloch de dir Dominus vobiscum ell dehia altament Alleluya. Perquè ell, no podent pus sotstenir la pena d'amor, un jorn trobant la dona tota sola en l'esglesia, leixà tota vergonya enrere e revelà lo secret de son cor. Encontinent que la dona (com aquella qui era bona e casta) li hach respost molt agrament, ella se'n vench en sa casa e, planyent-se a son marit, li dix distinctament tots los propòsits que'l curat havia tengut ab ella. Llavors, ohint lo marit les paraules de sa muller, sens pus trigar se'n anà plànyer al Bisbe, dihent:» Com lo marit se plany al Bisbe «-Senyor Reverendissim, jo so vengut a vós com sia així que sots nostre pastor e nosaltres vostres ovelles, així com mils sabets que no jo; talment que sóts tengut de guardar-nos dels llops los quals nos mengen, e de faher retornar al camí dret aquell qui se'n surt: aixi semblantment de grau en grau tots los rectors, pastors e curats qui tenen esglesies e han govern d'animes són pastors d'aquelles; e lo bon pastor deu metre son ànima per ses ovelles, com ha fet lo ver pastor Jesus Christ. Ara doncs, aquell qui deuria ésser nostre pastor, ço es assaber, lo curat de Sent Joan degollaci gens no fa aixi, mas al contrari. Car ell vol fer foraviar ses ovelles, e descarrerarles del bon camí a fi que'l llop, ço es assaber lo diable, les menge. Perquè, reverendissim Senyer, per aytant com vós sots son pastor e lo nostre, jo só vengut a vós per planyer-me d'ell. — E llavors recontà lo dit jove hom tot ço que'l curat havia dit a sa muller.»
La resposta e menaces del Bisbe «Llavors, fra Encelm, haguessets vist lo Bisbe havent la cara crudel e mostrant semblant d'ésser fort corroçat e malcontent de ço que havia fet lo dit curat, e dix al dit marit: — Jo't promet que fer he aytal justicia d'ell que tot altre pastor hi pendrà eximpli.— E encontinent tramès querre lo dit curat per un saig. Llavors lo jove hom, vehent lo gest o continent del Bisbe e ses grans menaces, dix en son cor: — Sens tot dubte ell lo metrà en presó, e donar-li ha qualque bona quantitat de bastonades, e après lo condemnarà a carcer perpetual, ço que ell ha molt bé merescut. — Tantost aprés lo saig amena lo dit prebere ab gran confusió e vergonya en sort que semblava que ell hagués mort Jesus Christ: de què lo jove hom, marit de la dona, hach un gran e sobirà plaer. Adés lo Bisbe començà de cridar aprés ell ab tal fellonia que semblava, de veure'l, que'l volgués menjar, e dix.»
Ço que lo Bisbe dix al prebere «—Digues-me, vilà e sutze brivall, d'on t'es vengut tant d'ardiment e presomció que tu hajes request la muller d'aquest teu parroquià de sa persona? — Encontinent lo bon prebere, així com aquell qui sabia molt bé que son Bisbe fahia tots jorns obres semblants e encare pijors, sens que n'hagués neguna temor o vergonya, respon al bisbe, e li diu: — Reverendissim Senyor, ço que us ha dit lo jove hom es veritat. Mas cal tota vegada saber que tot ço que jo dich a sa muller, jo no lo hi dich sinó per joch, e sbargint-me de paraules ab ella tot així com jo fas tots jorns ab mes altres parroquianes; e vostra senyoria me coneix sabent que jo no só home qui fassa aixi malvades obres. — Llavors li diu lo Bisbe: — Per açò stava jo fort meravellat.— Puys, sguardant lo marit de la dona, li dix:» La resposta e justicia que féu lo Bisbe al dit jove hom «—Bon hom de Déu, tu has ohit com tot ço que aquest prebere ha dit a ta muller, no ha stat sinó per joch, e no ho deus pendre a la mala part.— E, girant-se vers lo dit prebere, li dix: — Jo't coman, en virtut de santa obediença, que tu stigues tres jorns sens entrar en l'esglesia. — E tantost que lo marit vehé la bona justicia que lo Bisbe havia fet de son prebere, sens pendre comiat, se partí e anà-se'n tot dret al palau de la Senyoria, per a planyer's al Potestat de Perusa.»
Com lo jove hom féu sa complanta al Potestat de Perusa «En aquell temps era Potestat de Perusa un noble hom florentí nomenat Mossenyer Lyppo de l'Illa. Aquest Mossenyer Lyppo era noble e gran justicier, lo qual, après haver ohit les complantes e clams del dit jove hom, li dix: — Veste'n a planyer al Bisbe. — Lo jove hom li dix: — Senyor, jo'm só plant a ell abans que venir a vostra senyoria — E li va dir e recitar tot lo fet, e la crudel justicia que Mossenyer lo Bisbe havia feta al prebere.»
Del manament que fe'u Mossenyer Lippo, Potestat, a Francesch de Nernia «Quan mossenyer Lyppo hach ohit la justicia, dix al jove hom:— Ves-te'n, e demà al matí pren dos companyons ab tu, e, lladonchs que aquest galant de prebere sortirà de l' Esglesia, prenets-lo e donats-li tant de bastonades que'l leixats per mort; mas guardats-vos no'l matats, e après veste'n en ta casa, e no te'n cossirs, car sos planys no vindràn sinó a mi, e jo scé ço que'm cal fer. — Si aquestes paraules foren dites al mut, no foren pas dites al sord. Car lo jove hom féu provisió de tres bastons de nespler, e al sendemà ab dos altres anaren aguaytar llur prebere. Quan ell doncs isqué de l'esglesia, l'emprengueren e li donaren tant de bastonades que'l leixaren per mort. Los altres preberes lla sus sortiren enconcontinent de l'esglesia e trobaren lo prebere aixi mal agençat, sabents que altre sinó lo marit de la dita dona no havia fet aquesta obra; lladonch ells lo llevaren e'l meteren dedins un tahut, e l'aportaren així com estava al palau del Bisbe.»
Com lo Bisbe féu sonar les campanes per aplegar tot lo Capitol «Encontinent que lo Bisbe vehé son prebere aixi agençat, sobtanament féu sonar la campana, e tantost los preberes, curats e relligiosos de totes les ordres s'aplegaren lla, dihent que hom no devia soferir tal vituperi, e que si aytals coses romandrien impunides, que ells no sabrien pus viure al món, car tots jorns los llechs en faherien altretant als clergues. — Per tant fahem, dehien ells, nostre deute per aytant que'l dit jove hom sia penjat pel coll, ab la fi que sia eximpli e castigament a tots los altres, e porem faher a nostre albir, e ab açò null hom no'ns gosarà noure.»
Com tota la clerecia anà en gran processó denant Mossenyer Lippo «La processó fonch prestament ordonada al sò de les campanes; los preberes, cantant Requiem aeternam, se n'anaren vers lo palau dels Senyors, portant lo dit prebere dedins un atahut, de què la ciutat de Perusa meravellà's fort vebent la dita processó, sens saber la rahó per què hom la fehia. E vengueren alguns homens de la dita ciutat a Mossenyer Lyppo, potestat, dedins lo palau e contaren-li com lo Bisbe ensems los preberes e relligiosos venien en gran processó, tenint lo camí del palau. A les hores Mossenyer Lippo féu semblant que no sabia res de tot açò.»
Lo gran acolliment que féu Mossenyer Lippo al Bisbe e al seguici d'aquell «Aprés que la processó fonch arribada al dit palau, Mossenyer Lippo llevà's e féu seure lo Bisbe aprop de si, e aprés tots los mestres en theologia, los canonges e doctors, cascun segons son grau, talment que tot lo palau fou omplert del poble de la ciutat qui era vengut per saber per què hom fahia tal processó, meravellant-se fort de tal acte. E après que los eclesiastichs e relligiosos foren asseguts, e lo poble aquietat, Mossenyer Lippo los dix:» Mossenyer Lippo parla al Bisbe «—Senyor reverendissim, jo e tots los senyors e consellers d'aquesta ciutat som molt meravellats de la vostra venguda ab tant d'honorables e nobles senyors de relligió, e altretant de la manera en la qual vosaltres sots venguts, e voldriem volenters saber-ne la rahó.— » Del sermó que féu lo Bisbe, e com mostrà lo prebere nafrat «Aprés que lo Bisbe hach fet un gran sermó en quina fayçó Sancta mare Església deu ésser honorada, temuda e prehada, och e ver que ell hach retret que Salamó mana que sia feta honor al metge per causa de la gran necessitat, e com lo clergue es metge de les ànimes, e per tant deu ésser honorat, ell recontà com un ciutadà nomenat Francesch Nernia havia occehit, o tant se'n valia, un seu prebere, e encontinent féu descobrir l'atahut, mostrant lo dit prevere qui era pus tost mort que no viu. Emperò Mossenyer Lippo havent vist lo prebere aixi bastonejat, féu fort l'esbalahit, e dix al Bisbe:» Com mossenyer Lippo tramès querre Francesch de Nernia —Senyor Bisbe, jo trametré mantinent querre Francesch de Nernia, e, si es així que ell haja comès tal crim, jo faré en ell aytal punició que servirà d'eximpli als altres. — E encontinent tramès deu saigs per amenar lo dit Francesch, dihent-los: — Anats prestament en la casa de Francesch Nernia, e, aprés que l'haurets près e lligat, amenats-lo'm. — De ço que lo Bisbe e tota la clerecia hagueren gran plaer e solaç, pensant que encontinent lo Potestat lo faria penjar, vehent-lo tant enfellonit.»
Com lo dit Francesch fonch amenat denant Mossenyer Lippo —Abans que mija hora fós passada, los saigs amenaren lo dit Francesch lligat e garrotat ab la corda pel coll. E encontinent Mossenyer Lippo cridant per gran crudeltat li dix: — Digues-me, horreu e malvat vilà, has tu haut tant d'orgull e presompció que tu hajes aixi atuhit aquest prebere? — » La resposta del dit Francesch «—Senyor, — dix Francesch, — la veritat es que jo he fet aquest joch an aquest prebere, e açò en recompensa e per lo semblant que ell festejava aixi fort ma muller requerint-la de sa persona. — Mossenyer Lippo dix: — Traydor malvat, tu no devies prendre venjança de tes mans, mas te'n devies plànyer al Bisbe qui aci es. — Senyor, — dix Francesch, — jo me n'aní plànyer encontinent al Senyor Bisbe. — Mossenyer Lippo dix: — Quina justícia te féu? — Lo jove hom respon: — Senyor, fort crudel e selvatge: car ell manà-li que hagués a romandre tres jorns sens entrar en l'esglesia, e ell es un malvat qui voldria pus tost estar un any al bordell que no un jorn a l'esglesia.»
De la justicia que féu Mossenyer Lippodel dit Francesch «—Are ojats, jo't faç molt exprés manament que per açò que tu has fet an aquest prebere, tu stigues tres jorns que gens no entraràs en la taverna, e, si tu retornar-hi has altra vegada, jo't faré estar pus de deu jorns que no entraràs ne en taverna ne en bordell. — E llavors lo Bisbe, vehent la justicia a ells feta per Mossenyer Lippo, tenint-se per fort trufats, digueren a Mossenyer Lippo: — E quina justicia es aquesta que vós havets feta?—» Mossenyer Lippo respon a la clerecia «—Senyors, — dix Mossenyer Lippo, — jo faç mellor justicia que no féu lo Senyor Bisbe al dit jove hom. Car ço es pus gran punició ad aquest jove hom, d'estar tres jorns sens entrar en la taverna, que no es a vostre prebere d'estar un any sens entrar en l'esglesia. E per tant hajats sguart a vostres relligiosos, que d'aci avant jo no m'haja a percebre que ells facen tals jochs. Car jo us jur per o ver cors de Jesus Christ que jo'n faré tal justicia que tot lo món en parlarà. E ab açò pensats d'anar-vos-en a la bona hora, o a la mala hora. Cuydats vós que les malvestats que soliets fer quan la senyoria era vostra vos sien mantinent comportades ne sofertes? Certes no ho seràn. Mas serà-us feta honor aytal com ho mereixets. — Encontinent que lo Bisbe e tots los altres veheren la furor de Mossenyer Lippo, e hagueren ohit la avol e crudel resposta, anarense'n cascun a un depart, sens processó ne sò de campanes.»
L'ase parla del pecat d'avaricia, e recita la confessió d'un mariner a un frare «Fra Encelm, sapiats com en la ciutat de Mallorques, en l'ordre dels frares prehicadors, havia un relligiós nomenat fra Joan Osset e era natiu de Catalunya, lo qual un jorn, venint a confessar-se ab ell un mariner de Mallorques demanà-li si tenia res de tort a alguna persona. Lo mariner respon:— Jo tinch de tort un florí e mig. — Lo relligiós diu: — Fe compte que sien dos. — Lo mariner respon: — Si no hi ha sinó un florí e mig, com faré jo compte que sien dos? — Lo frare diu: — Fé com jo't dich. — Lo mariner respon: — En bona hora, mossenyer, jo tinch dos florins de tort.— Lo frare diu: — Tens tu res de tort encare més a algú? — Lo mariner respon: — Och, mossenyer, jo tinch de tort a ma muller tres florins. — Lo frare diu: — Fé compte que sien cinch. — Lo mariner respon: — E si no hi ha sinó tres florins, com faré jo compte que sien cinch? — Lo frare diu: — Fé ço que't dich. — Lo mariner diu:— En bona hora: jo tinch cinch florins de tort a ma muller. — E aixi lo frare pujà a poch a poch tro a la summa de deu florins, e llavors li dix: — — Mon fill, tu veus que la summa dels diners que tu tens de tort pujen a deu florins, de què me'n pertany un florí, e jo t'absolré de tots tos pecats. — Lo mariner respon: — Mossenyer, jo no he aci neguns diners, mas donats-me l'absolució e encontinent vos los aportaré, car ma casa es aci prop. Per què lo frare li donà l'absolució, ab què ell li aportaria lo florí.»
La truferia que féu lo mariner al relligiós «E com lo mariner sortia de l'esgleya, trobà al camí una escorça de magrana, e ab un coltell l'arrodoní que semblava que fos un florí, e se'n tornà a l'esgleya eamostrà-la de lluny al dit relligiós e aprés la mès sus a l'altar, dihent:— Pater, vets-lla lo florí sus a l'altar. — E gira les espatlles e se'n va. E lo frare, tot sobtat, abans que'l mariner fós al mig de l'esgleya, prenent lo florí, trobà que era una scorça de magrana; e, cridant al mariner, dehia: — Digues, oh bon hom de Déu, açò no es pas un florí. — Lo mariner respon:— Pater, fahets compte que ço sia un florí. — Lo frare diu: — E si açò es una scorça de magrana, com faré jo compte que ço es un florí? — Lo mariner diu:— Fahets ço que us dich. — Lo frare diu: — Sabets què n'es? No us tinguets pas per absolt. — Lo mariner respon: — No us tinguets pas per pagat. — E així se'n anà per lo camí en sa casa.»
L'ase diu a fra Encelm «Aci podets veure, fra Encelm, quina manera troben e observen vostres relligiosos per la llur gran malícia e per aplegar diners, a fi que ab lo diner pusquen anar en cort de Roma, e's facen Bisbes de Nullatenensis, e ixen d'obediença per faher del tot a llur plaer; mas a la fi tot fa mal profit, e perden los diners, enriquehixen los altres qui gens no han treballat, així com a un framenor de vostre ordre sdevench una vegada.»
Fra Encelm diu a l'ase «Senyor ase: segons lo proverbi, mala capa cobre sovint bon bevedor. Així me sembla de vós. Car qui us veurà així magre, scorxat e escóhat, pensa que no haja en vós neguna subtilitat, ans que siats feixuch e bajà, quant que, en ço que jo veig, vós sots un gran talla-moixons. E si jous hagués així ben conegut al començament de ma disputa, com jo fas sus are, jo us jur en veritat que no m'hagués ja pres ab vós en fet de disputa; mas puys que som venguts tant avant, covindrà'm veure'n la fi, pregant-vos que us placia dir-me ço que sdevench al framenor, car pendre hi he plaher; aixi farà lo molt alt e molt poderós Princep lo Rey vostre Senyor, car jo veig que ell s'es pres a riure de la truferia feta al frare prehicador per lo mariner.»
L'ase relata ço que sdevench a Mallorques a un framenor, lo qual perdé milia reyals per sa gran avaricia «Fra Encelm, en nostra ciutat de Mallorques era un framenor, nomenat per son nom Francesch Sitges, lo qual jo crech que encare hi sia enguany que comptem mil quatre cents e disset. Aquell frare no era ne massa sabi, ne massa pech, e era d'aquells que hom apella prehicadors de fromatges, d'assats bona condició, e havia la paraula tant femenívola que, qui no'lvehia e ohia sa paraula, hagués dit propriament que era una fembra. Era aytambé un hom fort curós d'agabellar diners, e fort noble hom e seient en fet de confessió, e havia gran mijà a demanar e examinar ordinariament dels pecats, per la qual cosa la més gran partida de les gents de bé de Mallorques se confessaven ab ell; perquè en poch de temps ell aplegà milia reyals d'aur, los quals ell més en guarda entre les mans d'una monja d'aquelles de son ordre nomenada sor Antonieta, la qual era sa pus special amiga, per aytant com ella servia a netejar e rentar sa roba, e a aparellar-li qualsque vegades a menjar, e'l servia en malaltia, fahent-li confitures a la Coresma, e molts altres serveys.»
Com Nadalet donà una punyalada a sa amiga, e com ell hach los milia reyals d'or del framenor «Hi havia en aquell temps un bell galant arlot al bordell, lo qual havia nom Nadalet, bell hom de sa persona, ben fet e proporcionat de tots sos membres, gentil e polit, e anava tostemps tant gentilment vestit que qui'l vehia no hagués pas dit que ell hach estat rufià, mas pus tost qualque bon mercader. Aquest Nadalet havia una amiga al bordell nomenada Na Francesca, fort bella minyona e gentil qui havia stat juheva. Esdevench-se un jorn de festa de Nadal que'l dit Nadalet jogant a la graesca perdé sos diners, e demanà a la dita Francesca son amiga dos florins d'or a prestech per jogar, los quals encontinent ella li'ls prestà. E aprés haver-los perdut, tot sobtat li en demanà encare altre tant, e ella no volent-li'ls prestar, ell, ab la furia del joch, donà-li una coltellada al ventrell, per què ella caygué a terra, e la sanch eixint, Nadalet pensant que ella fòs morta, se'n fugí e s'amagà sots un altar, nomenat l'altar de Sant Christofol, en una esglesia dels framenors, ab un seu companyó nomenat Antoni Riussech. E encontinent tramès son dit companyó al bordell per veure si la dita Francesca era morta, o no, e que ell retornàs encontinent per aportar-li'n noves.»
Com sor Antonieta vench al convent dels framenors «Are sdevench, fra Encelm, per cas fortuit, que'l dit fra Francesch Sitges havia tramès querre sor Antonieta dessus dita, e, un poch abans que ella vengués, lo dit Nadalet s'era amagat sots lo dit altar. Vet-aci donchs fra Sitges, lo qual tirant sor Antonieta a un depart, vench ab ella tot dret aprop de l'altar de Sant Christofol aon lo dit Nadalet estava amagat, e lladonchs fra Sitges dix a sor Antonieta:— Ma ben aymada sor Antonieta, jo só d'huy més vell, e no pusch pus soferir les penes e treballs de l'Ordre. En açò stant aquells jovens frares me volen tots mal, per ço com jo no'ls vull res donar de ço del méu, e'm fan molts despits e befs, e encare fra Galceràn s'es enfellonit per ço com no li he volgut prestar cent reyals d'or per anar en Anglaterra faher-se mestre; ell m'ha menaçat que faher m'ha sortir de Mallorques, e que ell me farà ésser conventual a Jaca. E aixi meteix fra Jacme March va'm pregant que jo li prest; ensems fra Poncet e fra Joan Ximeno me van continualment assaltant e tempestejant a fi que jo'ls ajut de mos diners: a la qual cosa faher no abastaria tota la mar. Perquè, ma sor, jo he pensat e pens encare d'anar-me'n en Cort de Roma per faherme bisbe de Nullatenensis, aixi com han fet fra Benet Sanç, fra Antoni Badia e fra Pere Llofriu; per aci seré fora de tota pena, e ab ço que he del méu viuré noblement, car ab cent reyals que donaré al Cardenal d' Hostria, lo qual es framenor e mon bon amich, per ço com ell era ministre de la provincia de França en lo temps que jo era studiant, ell tant procurarà per mi ab lo Sant Pare, que jo seré bisbe. E per despesa e altres messions, dos cents altres reyals d'or m'abastaràn —.»
Fra Citges diu a sor Antonieta lo nom del mercader «—E per tant, ma sor, quan vindrà l'hora de vespres, jo us trametré un jove mercader de Barcelona lo qual es mon gran amich, e li donarets tres cents reyals d'or que tenits dins lo cofre que jo comprí en la plaça de Sant Andreu l'altre hir, e tots los milia si ell los demanarà: car ha'm dit que d'aytant de reyals com jo li donaré per exercehir l'art de mercaderia ell m'en donarà vint per cent cascun any, qui es un bell guany; e'm pusch fiar en ell, car ell es hom de bé, e mon fill de confessió, e's nomena Lluys Regolf, fill de Joan Regolf, canviador de Barcelona. Are anats-vos-en a la bona hora e fahets aixi com jo us he dit. — Encontinent, fra Encelm, que lo dit Nadalet, lo qual era amagat sots l'altar hach ohit les paraules de fra Citges ab sor Antonieta, ell prench sguart a tot, e tench en membrança lo nom del mercader, lo nom del pare del mercader, e tota l'historia.»
Com N'Antoni Riussech vench «Encontinent que sor Antonieta fon departida e fra Sitges entrat dedins lo convent, vet-aci venir N'Antoni Riusech, companyó d'En Nadalet, lo qual ell havia leixat celat dessota l'altar, qui dix al dit Nadalet: — Mon companyó, vine en bon hora, e no hages pahor alguna, car Na Francesca no ha negun mal, e ha't fallit la coltellada la qual li ha solament un poch escorxat la carn, e gens no'm sò partit de lla tro a ço que havem begut un pitxer plè de vi grech, e es sdevenguda tant bona que ella m'ha promès de faher paus ab tu e't prestarà volenters deu o dotze reyals d'or si tu n'hauràs fretura. E per tant vine-te'n en bona hora e no hages gens de dubte.—» En Nadalet diu a son companyó «—N'Antoni, mon amich, (dix En Nadalet) veste'n donchs camí del bordell, e spera'm al Portal de Sent Miquel fins a tant que jo vinga, car jur-te per Déu que ja més no fon tant fortunat ne tant benhaurat colp de coltell.— E aprés que'l dit N'Antoni se'n fon anat, vet-aci En Nadalet qui se'n va dreta via al terç ordre e era prop d'hora de vespres. Ell trucà a la porta e demanà a la portera on stava sor Antonieta:— car, (dix ell), jo he afer ab ella.— E la portera, entrant dedins la relligió, dix a sor Antonieta: — Madona, ha-hi un jove hom a la porta qui us demana. — E sor Antonieta dix:— E quin home es? — Madona, (dix la portera), es un hom ben vestit, e sembla que sia qualque gran mercader. — Sor Antonieta dix: — Ves-te'n davant, ell serà lo mercader que fra Citges devia'm trametre. — » Com sor Antonia vench a la porta «Aixi com aquella qui no desijava faltar al manament de fra Citges, encontinent ella se'n vench ab grans passes a la porta aon trobà En Nadalet, e après moltes grans salutacions, En Nadalet li dix: — Madona sor Antonieta, vets que mon pare spiritual, fra Francesch Citges, m'ha tramès a vós, e us prega que'm dongats lo cofre que ell comprà l' altre hir a la plaça de Sant Andreu ab los milia reyals d'aur qui son dedins: car ell vol pendre'n tres cents per anar en Cort de Roma per a faher-se bisbe; e dels set cents qui restaran ell ha acordat ab mi que jo'n dega fer mercaderia e li'n dech retre de profit vint per cent cascun any. — » Com sor Antonieta fon enganada «Les paraules d'En Nadalet ohides per sor Antonieta, ella dix-li: — Mossenyer, e com es vostre nom?— Nadalet dix:— Jo m'apell Lluys Regolf, fill d'En Joan Regolf, canviador de Barcelona. — E ohint sor Antonieta lo nom, entrà en la relligió, e no trigà gayre que ella aportà lo coffre ab los milia reyals d'or, e, venint a la porta, dix a Nadalet: — Mossenyer, vet aci lo cofret ab los milia reyals d'or. Per què pensats de contà'ls — E'n Nadalet qui temia que En Lluys Regolf no sobrevengués per ço com era hora de vespra, trobant-se torbat en si meteix, li dix:» En Nadalet diu a sor Antonieta «—Madona, no es ja mester que jo'ls compte après vós. — Açò dit, ell pren lo cofret e'l met sots son mantell, pren comiat d'ella e se'n va tot dret al bordell; e; après que ell hach trobat son companyó, li mostrà lo coffret e li contà tota l'historia, e ab gran goig van-se'n ajustar ab Na Francesca, on se donaren bon temps ab los diners que'l pobre frare havia agabellat de llonch temps ab gran pena e treball.»
Com En Lluys Regolf vench tantost aprés «En Nadalet no estava pas encare al bordell, que fra Citges tramès lo dit Lluys Regolf a sor Antonieta per haver los diners com ell li havia dit aprop de l'altar. E, venint al terç orde, trucà a la porta e demanà sor Antonieta per haver los diners com li havia stat dit. E ella venguda après totes salutacions, En Lluys Regolf dix:— Madona sor Antonieta, fra Citges tramet-me a vós a fi que'm dongats lo coffret ab los milia reyals d'or. — Sor Antonieta dix: — E com es vostre nom? — Madona, dix ell, hom m'apella En Lluys Regolf. — Encontinent que sor Antonieta ohí aquestes paraules caygué esmortida en terra, gitant un gran crit. Sobre què, les altres monj es sortiren, e, vehent-la en tal estament, arruixarenli la cara d'ayga freda e ella retornà's. Mas ella cridant, esgrafinyant-se la cara e squinçant sa roba, prench lo camí de Sant Francesch e lo mercader ensems. Adonch, après que fon lla arribada, ella féu demanar fra Citges, lo qual vench encontinent, e, vehent sor Antonieta així desconhortada, après que n'hach ohit la rahó, ell s'esmorti de gran dolor, e, salva vostra honor, se concagà vilanament: per què calgué que'ls frares lo rentassen ab ayga freda. E après que ell hach un poch reprès sos esperits, ells lo se'n portaren en sa cambra, e meteren-lo sus al llit, apréshaver-lo nedejat de sa sutzura. Adonch lo dit Citges prench aixi gran despler, e hach tal despit de ço en dessus, que ell en caygué en greu malaltia, la qual li durà tres mesos sencers; e quan ell fon guarit, si es cert que ell fon tostemps despuys trist e malinconiós. En açò stant lo dessus dit Nadalet passava lo temps gojosament ab Na Francesca en tota dissolució. E vets lla, fra Encelm, com vostres relligiosos esquiven lo peccat d'avaricia.»
Del quart peccat mortal, qui es ira «Ja havets ohit aci dessus l'historia del terç peccat mortal, qui es luxuria, al fet de la confessió de madona Tecla ab fra Juliot, per què no es mester que jo us ho recite. Tota vegada jo us recitaré l'historia del pecat d'ira. Sapiats, fra Encelm, que en vostra ciutat de Mallorques, dedins lo convent dels framenors, hi havia un bon hom apellat fra Aymerich de Grave, lo qual era de nació francesa, noble e gentil hom de ver linatge: car ell era propinch parent del comte d'Armenyac, e era vengut al dit convent per estudiar en Theologia. Un jorn que ell anava per la dita ciutat, passant pel carrer de la mar, ell vehé una bugiota dedins un paner e la comprà per a fer-ne un present al dit comte d'Armenyac son parent, per ço com en França no hi ha molts d'aytals animals. Lladonch, havent comprat la dita bugiota, quinze jorns no's passaren que ella morí. Esdevench-se donchs, fra Encelm, que en lloch que'ls frares han custuma de donar-se la hu a l'altre plaher, solaç e matèria de riure, hi hach tres relligiosos qui volien mal al dit fra Aymerich, e havien feta una cançó de la dita bugiota que hom comença en així: Un plant tots jorns faré, Puys que fra Aymerich Ha'm pregat de ço fer Per sa bugiota gentil Ay las! fra Aymerich, Quina cosa faretsa?
Per tot vostre delit La bugiota pagarets.
E ella ha's mort: Lo comte que sper Ans que hom la li port.
«No us membre, fra Encelm, del restant de la cançó»?
Los noms dels relligiosos, e ço que ells faheren «Evet ací que los tres relligiosos dels quals jo parle son aquests. Lo primer havia nom fra Francesch Caravall, natiu de Morella; lo segon, fra Matheu Ponça, natiu de Pollença; lo terç, fra Galderich, natiu de Daroca, qui cantaven la dita cançó. De què fra Aymerich hach gran desplaer e començà a vituperar-los e injuriar, tant que ells s'emprengueren a belles mans, e no hagués stat que'l guardià, nomenat fra Jaume Florença, los manà per sancta obediença que ells se departissen e anassen dormir, ells se fossen lla quaix scanyats.»
Com fra Aymerich fonch occis «Aprés que'ls relligiosos foren anats a dormir, los dits tres relligiosos prengueren sengles bastóns en mà, e's meteren en aguayt prop dels retrets, on ells lo meteren per terra, e li donaren tant de bastonades, que'l bon frare no visqué sinó cinch jorns. Ara vejats, fra Encelm, com vostres relligiosos esquiven lo peccat d'ira.»
Fra Encelm diu a l'ase «Senyor ase, en ventat aquell fon avol jorn per al dit frare: aixi en fon per als tres relligiosos e he bona membrança d'aquest fet car jo era fort jove llavors que açò sdevench, e membre'm que dos dels relligiosos se'n fugiren, e l'altre, ço es assaber, fra Matheu Ponça, fon pres, justiciat e condemnat a presó perpetual, e hagueren tostemps despuys molts de mals. Ara, prech-vos hajam l'historia de glotonia.»
L'ase parla del cinquè peccat, qui es glotonia