«Fra Encelm, al camp de Tarragona hi ha una vila nomenada Cambrils, qui es bona e grossa vila, la qual es del Rey. E han acustumat, fra Encelm, a la dita vila que quan hi ha qualque festa, la una de les vegades hi van prehicar los framenors, l'altra vegada los frares prehicadors. Esdevench-se que un jorn de Nadal, qui era llavors lo dijous, un frare prehicador anà prehicar a la dita vila, e lo sendemà, tornant-se'n de bon matí en la ciutat de Tarragona, ell se trobà en passar lo riu apellat Francolí ab dos framenors del convent vent de Tarragona, apellats per nom la un fra Joan Companyó e l'altre fra Pere Taverner, e, aprés llurs salutacions, ell demanà'ls aon anaven e ells digueren-li que anaven a Tortosa. E aprés li demanaren com havia stat tractat lo jorn de Nadal ab lorector de la dita vila. Lo frare prehicador dix: — En veritat, mon amich, lo dit rector ha'ns honestament festejat de força cabrits rostits e carn de moltó bollida, ab llurs salces, e bon vi vermell, e aprés de tórtores e todons ab bella pebrada, de sort que'm semblava estar en paradis terrenal. E lo dit rector comprà hir set lliures de congre així gros com jo he la cama. E jo ohi que ell dix a Na Caterina, s'aymia, que ella en fahés un pastiç al forn. E per aixi, mon amich, si us anats un poch ivaç, vós porets bé haver un bon dinar e menjar del pastiç. — Encontinent, fra Encelm, si ell dix açò al mut, no ho dix pas al sord, e vet-aci fra Companyó qui atroça sos parrachs e's met en camí, talment que de tres passes no'n fehia sinó una per venir a temps ad aquest dinar e per menjar del pastiç. E per ço que aquella Caterina, amiga del rector, volia mortalment mal a tots los relligiosos en general, per ço com ells cridaven fort aprés lo dit rector de ço que ell tenia una amiga: aquella, havent fet lo pastiç, e l'hora venguda de dinar, ella dix al rector: — Mossenyer, dinem-nos abans que sobrevingué qualque albardà. — Lo rector dix: — E quin albardà nos pot arribar? — Na Caterina respon: — Qualque traydor relligiós qui vindrà e menjarà del pastiç: — Lo rector dix: — En nom de Déu, Caterina, anem donchs a dinar. — Encontinent, fra Encelm, que començaven ambdos asseure's per dinar, envides foren asseguts que vet-aci arribats fra Companyó e son companyó qui molt ardidament trucaren a la porta. Llavors Na Caterina, corrent a la porta, esguardant per los forats d'aquella e vehent los frares, se'n vench mig morta al rector, e'l rector li dix: — Qui es lla? — Na Caterina li dix: — Aytal mal com a la porta són dos relligiosos. — Lo proverbi diu bé la veritat, (dix lo rector): del mal que hom ha pahor, d'aquell meteix mor. — Na Caterina dix:— Per la Sancta Passió de Déu! ells no menjaràn ja del pastiç. — E tantost l'amagà e va obrir la porta. E vet-ací los framenors qui saludaren lo rector, e lo rector los dix: — Mossenyers, jo he gran desplaer com jo no haja les viandes per a tractar-vos com a tals senyors se pertany, mas jo no he altra cosa per al present sinó sardines salades.— Fra Companyó respon:— Mossenyer rector, vostra bona cara e bon acolliment estimem pus que les bones viandes. — Açò dit, s'assigueren a taula, e fon mès un tallador ab set sardines denant fra Companyó e son companyó, e un altre tallador, ab altretant de sardines, denant lo rector e Na Caterina. Vet-aci, fra Encelm, fra Companyó lo qual ab lo coltell tallà lo cap a una sardina e aprés que ell hach menjat dos o tres bocins ell prench lo cap de la dita sardina e l'acostà a sa orella com si hagués mostrat que la sardina li responia a ses demandes, e dix a la sardina: — Ço que'm dehits responent-me jo no crech pas que sia així. — De què lo rector e Na Caterina eren fort meravellats, vehent l'acte que fra Companyó fehia a la sardina; per què, fra Encelm, aprés que fra Companyó hach menjat encare dos o tres altres bocins, de bell nou, prenent lo cap de la sardina, l'acostà de sa aurella, e dix: — Donna Sardina, jo no pusch pensar que ço que'm dehits sia veritat, car mossenyer lo rector no es pas tal que'm fahés aytal cas. — Encontinent que Na Caterina ohí aquestes paraules, com vós sabets que les fembres volen tostemps saber les coses dubtoses, ella pregà lo rector que pregàs fra Companyó, e aytambé ella meteixa'l pregava, de dir de què era son parlament ab la sardina. E fra Companyó fahent-se fort pregar, no volent res dir del dit parlament, li dix: — Madona Caterina, no us cossirets ja de saber mon parlament ab la sardina, car jo li he demanat d'alguna cosa d'on ella'm respon.— Vet-aci de bell nou lo rector qui'l pregà fort afectuosament. E no volent ne podent fra Companyó contredir als prechs del rector, dix-li en aixi: — Mossenyer, jo us diré lo parlament de mi ab la sardina, sots tal condició emperò que si la sardina ha dit veritat que vos no la'm celarets, mas la'm direts. — Encontinent lo rector, jurant, lo hi va prometre. Llavors fra Companyó recità lo parlament de la sardina, dihent així: — Mossenyer lo rector, jo he demanat a la sardina quin era lo pus gran e lo pus gros peix qui sia en la mar, e ella ha'm donat per resposta que hi ha així llonch temps que ella n'es defora que no li'n membre, mas que jo ho haja a demanar a un congre fresch qui es acens en la casa d' ençà sinó dos jorns que ell es eixit de la mar, e m'ho sabrà dir. — Encontinent, fra Encelm, vet-aci lo rector qui ab gran ris diu: — Per lo cors de tal, la sardina diu veritat. Llevats-vos, Caterina, e aportats lo pastiç.— E llevant les sardines de dessus la taula, hagueren bé a dinar. Vet-aci, fra Encelm, com vostres relligiosos esquiven lo peccat de glotonia. Car a fi que ells pusquen menjar un bon bocí, caminen dues lleugues senceres a trenca-coll.»
Fra Encelm diu a l'ase «Senyor ase, en veritat fra Companyó fon ben subtil en trobar així sobtós una tal argucia o cavil-lació com fon aquella que mostrà fahent semblant que la sardina li parlava per venir a sa intenció del pastiç. En veritat, pus jo us oig e pus me vé en volentat d'ohir-vos parlar: car jo us jur que si Déus vos hagués creat hom, e que haguessets stat prehicador, jo crech que tot hom hagués corregut a vostre sermó, leixant los altres prehicadors, tant es lo vostre parlament plasent. E per açò jo us prech que us placia recitar-me l'historia del peccat d'enveja e de perea.»
Del sisè e setè peccats mortals qui són enveja e perea «Fra Encelm, al camp de Tarragona hi ha una vila a les montanyes apellada per nom Falcet, e es bona vila e grossa, e poblada de bones gents, e pertany al comte de Prades, al qual esdevench que a una festa de Nadal anaren lla per prehicar dos framenors e dos frares prehicadors: lo framenor per prehicar lo jorn de Nadal, e l'altre lo sendemà. Encontinent, fra Encelm, que les festes foren passades, los frares volent-se'n retornar a Tarragona d'on eren venguts, prenent comiat del Senyor e del rector, aquell dix-los: —Senyors relligiosos, a nosaltres e a tot lo poble ha plagut vostra seient e plahent manera de prehicar e perçò sia-us avinent de demanar-nos qualque dò qui us placia, e nosaltres lo us donarèm; mas volem que'l frare prehicador demane lo primer dò, e aprés demanarà lo framenor. — Sobtosament, fra Encelm, que'l frare prehicador hach ohit açò, dix en si meteix: — Jo he fet mal viatge, car si jo deman lo primer lo framenor demanarà pus que jo, e, ell havent pus que jo, la mort me seria mellor que la vida: mas jo sabré pus que no ell. — E lladonchs, girant-se vers lo comte, respon-li dihent: — Senyor comte, jo us demanaré un dò ab condició que la cosa que jo demanaré me sia donada sens tota triga.— Ço que'l comte li promès. E lladonchs ell li dix:— Senyor, jo us deman que'm sia donat lo doble de ço que us demanarà lo framenor. — E lo comte lo hi acordà. Encontinent que'l fra-menor hach ohida la demanda del frare prehicador, ell cuydà morir d'enveja e desplaer, dihent en si meteix: — Mal encontre pusca haver aquest traydor frare prehicador; ell haurà lo doble de tot ço que jo demanaré, car si jo deman cent florins ell n'haurà doscents. Adés jo desig de pus tost morir content que viure mal content. — A les hores donchs lo framenor pensà e demanà lo dò, dihent: — Senyor comte, jo us deman mantinent que us placia de faher-me donar bones dues centes bastonades, e en açò us prech, Senyor, que no hi haja falla: car açò es la pus gran gràcia e recompensa que'm pot faher en aquest món vostra Senyoria.— Encontinent lo comte dix a dos escuders qui staven aprop d'ell: — Anats e aportats dos bons bastons de nespler, e fahets-li aquest plaher puys que ell ho demana ab aixi gran devoció. — Après que'ls dos escuders hagueren aportat dos bons bastons, ells arraparen lo framenor per la caputxa e començaren a estrijolar-lo. E com ells hagueren donat al dit framenor cent bastonades, vet-aci lo frare prehicador qui comença a cridar, dihent:— Ço es assats, Senyor, car lo frare menor no ha demanat sinó cent bastonades.— Quan lo framenor ohí les paraules del frare prehicador, dix tot suplicant, plorant e cridant: — No Senyor, no ascoltets gens lo frare prehicador, e donats-me altres cent bastonades: car dues centes vos n'he demanat.— E girant-se vers lo frare prehicador li dix: — Què vos sembla, frare prehicador, del dò que jo he demanat? Sembla'm que no us plau pas molt: vós havets per vostra cupiditat demanat lo doble de ço qui'm serà donat, e per ço plau-me d'haver mal Nadal a fi que vós hajats pijors Innocents e pus avols estrenes. — Sobtanament, fra Encelm, que'l framenor hach rehebuda la dita gracia, vet-aci los dos escuders qui gafaren lo frare prehicador per l'escarcella de la capa, e li donaren quatre centes bastonades, en sort que'l calgué portar sus un ase a la ciutat de Tarragona. Vejats, fra Encelm, com vostres relligiosos esquiven lo peccat d'enveja.»
Fra Encelm parla a l'ase «Senyor ase, en veritat lo frare prehicador fon mal avist de demanar lo doble de ço qui seria donat al framenor, mas la traydora enveja li féu faher açò, e la cupiditat d'haver més que'l framenor, e gens no pensava a ço que se'n podia enseguir. E qui no sguarda denant si, com dehiets no fa gayre, cau enrere. Per què jo us prech que aquestes histories vos abasten, car, puys que les afeccions de bastonades son vengudes, nosaltres poriem encare venir a pijors coses. Retornem a nostre proposit, car jo us vull encare provar que entre nosaltres, fills d'Adam, som de pus gran noblea e dignitat que no vosaltres, animals. E açò per aytant com nosaltres havem seny natural e anima intel-lectiva, e vosaltres no havets sinó un poch de discreció natural.»
L'ase respon a fra Encelm, parlant-li de la natura dels animals, metent cascun en sa natura.
«Fra Encelm, sembla'm que vós sóts un poch bajà. Bon hom de Déu! ab la fi que conegats clarament que entre nosaltres, animals, havem seny natural e anima intel-lectiva, aixi bé e mils que vosaltres, jo us faré relació d'alguns actes de nostres animals, per los quals veurets clarament vostre dir ésser fals.
Vejats, fra Encelm, los pollets de les gallines e de les perdius com encontinent que ells són desclovats corren aprés llur mare, e quan ells veuen que la mare fuig e ha pahor, ells fugen aixi encontinent, tenint lo camí de la mare; e menjen de sobte ells meteixos. E si per ventura se perdran, e ouhen la veu de llur mare, ells corren ivaçosament e venen-se'n lla aon es la mare. Encare més, los cavalls, muls, bous, moltons, bochs, gats e semblants animals, encontinent que llur temps d'infantar es vengut, vejats com ho fan llurs femelles, sens que hajen mester de madrones, porgadores, llevaneres d'infants, ne que algú'ls talle lo melich. E cerquen encontinent la pastura: aixi, tot sobtat, ells meteixos prenen la mamella e mamen. Och encare los cans e los gats, per quina discreció e diligencia no porten llurs fills d'un lloch en l'altre ab llurs dents tant gentilment e lleu que no'ls fan gens de mal? E vosaltres, fra Encelm, quan sots nats, no sabets pendre la mamella, mas al contrari, si vostra mare no la us metia en la boca, morriets de set, e no podets ne sabets menjar neguna vianda, mas romanits cinch o sis mesos que no vivets sinó de llet. E après vostres pares e mares vos masteguen vostra vianda, e així mastegada la menjats. E si vostres pares o mares se'n fugen per qualque espahordiment, vosaltres romanits al breçol sens que sapiats on podriets fugir aprés ells així com fan los pollets de les gallines e perdius. Vostres femelles infanten ab gran dolor e treball e'ls cal llevaneres e altres per tallar lo melich a vostres infants, e moltes e espesses vegades en moren a l'infantament. E açò per la maledicció que Déus ha'ls donada. Och e pus, les femelles de nostres animals, aprés que elles son prenys, no voldrien acostar-se al mascle per tot l'haver del món, sabent que ja es acomplit ço perquè Dèu donà la conjuncció del mascle ab la femella. E vostres fembres, fra Encelm, no fan així, ne no'ls plau en res la condició de nostres femelles, ans tot al contrari: car, aprés que elles son prenys, es a les hores que elles requiren l'home pus que d'abans.
Què us sembla, fra Encelm, de la vera amor que serva la tortora a son mascle? La qual quan es mort fa molt gran dol, e no reposa ja més sus arbre vert: ne no beu ayga clara, mas terbola, e si ella no troba ayga terbola l'enterboleix ab los peus e lladonch beu. E puys roman vidua tot lo temps de sa vida, sens que vulga pendre marit. E vostres fembres, fra Encelm, a penes es podrit llur marit en lo fossar, ans se poria encare faher morterol de llur fetge, que, tot sobtat, cerquen altres marits. E moltes vegades, fra Encelm, faran morir llurs marits per metzines e tuixech que elles los fan menjar, per poder pendre com a marit aquells de qui són enamorades. Vejats quina diferencia hi ha d'una amor a l'altra?
Què us sembla del seny e discreció de l'orifany, qui en tots sos actes e fets sembla que sia fill d'Adam en totes coses.? Ço es assaber que ell entengue e conegue totes coses, talment, que si lo palafrener o vaylet qui li dóna a menjar ve a morir, ell se'n dóna aytant d'enuig e despler que està dos o tres jorns que no vol menjar ne beure, mostrant senyal de tristor per l'absencia del dit vaylet.
Què us sembla aixi meteix del seny natural de l'aguila.? La qual, aprés que sos polls són nats, fa'ls esguardar contra los raigs del sol. E si lo sguarden e vehuen de fit en fit, ella sab que són seus, e si'ls veu plorar los uylls sab que són bastarts, e'ls gita encontinent fora lo niu.
Què us sembla del seny de l'esperver? Lo qual quan vol pendre qualque ocell per son menjar, si no'l pren ab dues volades, no li va pus aprés, sabent que no plau ja a Déu que'l dit ocell muyra. Och e pus, per ço com lo dit esperver es pohagrós, ell pren totes les nits un ocell e'l té entre sos peus per tenir-los caldament, e aprés al matí lo j aqueix anar sens faher-li negun mal, mas si lo dit ocell serà près per ell, qualque gran fam que haja, no'l voldria haver menjat, ans lo jaqueix anar sens faher-li negun damnatge.
Què us sembla de l'inteliigencia del cucut? Quan esdevé que'l pare d'aquell es fort vell, e que totes les plomes li cauen de vellea e no pot volar, lladoncs sos fills li fan un bell niu, on lo fan reposar e li aporten a menjar tots los jorns, tro a ço que placia a Déu que ell muyra.
Què us sembla del camell? Qui per cosa del món no's vol acostar ne haver afer ab neguna femella qui haja haut afer ab son pare, e les coneix ab la flayra: que si elles s'acosten a ell les fa fugir a mossegades e reguitnades ben lluny de si.
Què us sembla del juhí del bevre? Lo qual quan veu los caçadors qui'l volen pendre, sabent que'ls dits caçadors no'l volen pendre sinó per haver sos genitius qui són bons a moltes medecines, si ell coneix que no'n pusca scapar sens ésser près, lladonchs ell meteix ab les dents s'arrenca los genitius e'ls jaqueix als caçadors, volent-los pus tost perdre que morir o perdre la vida. Què us sembla del seny del pigot? Lo qual no fa son niu sinó pe'ls forats e clots dels arbres, e, quan s'esdevé que'ls dits forats o clots són tancats per alguns fills d'Adam ab ferre o altra cosa, ell aporta encontinent una herba la qual ha tal virtut que tota tancadura la qual es tocada de la dita herba s'obre e romp encontinent; e la dita herba tocant lo clot de son niu tapat e tancat encontinent s'obre e per aquesta rahó la dita herba es apellada herba pigotera.
Què us sembla del seny de l'oronella? La qual si los uylls haurà hom exorbat a sos polls aporta encontinent una herba ab la qual, havent tocat los uylls de sos petits, ells obren-los encontinent e recobren la vista, e es apellada aquesta herba d'oronelles chelidonia.
Què us sembla del seny de la mustela, la qual lavors que vol combatre contra'l serpent s'embolcalla primerament tota de ruda, e aprés va a menjar de la rael de penicalt; e, açò fet, va a combatre contre la serp? Vets-lla doncs com ella dóna a entendre que les dites herbes han força e valor contra lo verí del serpent.
Què us sembla del seny del cervo, que quan veu com es nafrat per qualque caçador de qualque sageta enverinada, encontinent va-se'n menjar de les fulles d'arbós sabent que val a contrastar lo verí?
Què us sembla del seny dels cans e dels gats? Los quals quan veuen que per massa menjar lo ventre los fa mal, e'ls causa dolor, encontinent van-se'n menjar diverses herbes qui provoquen a ostech, sabent que la mellor medecina qui sia al món per guarir de l'enfit del ventrell es lo perbocar. Què us sembla de la cigonya, la qual encontinent que's sent constibada o dura del ventre, se'n va a la mar, e prenent de l'ayga de la mar ab lo bech se n'omple la boca, e la's met part derrere com un crestiri, coneixent que'l crestiri es perfeta medecina a duresa de ventre?
Què us sembla del seny de la guineu? La qual quan veu que no troba què menjar, e no pot desrobar les gallines de les gabies o galliners com ha de custuma, gita's al mig d'un camp en terra, e lla sta com morta, no movent ne cap, ne peu, ne coha, ne altre membre quisvulla: talment que, qui la veu lladonchs, creu fermament que sia morta. Lladonchs los corbs, o cucales, passant lla prop e vehent-la per terra en tal manera, pensant que sia morta, devallen e's venen posar sus son ventre. A les hores, madona Na Renart aferra'ls ab les dents, e en lloch que aquells ocells li eren aprop per a menjar-lo, ella meteixa al contrari los menja, e en aquesta manera se sadolla.
Què us sembla del seny de la perdiu? La qual, quan veu que'ls caçadors volen pendre sos polls, crida, e encontinent sos polls se'n fugen, e ella fa semblant que no pot volar, e vola un poch, puys jaqueix-se caure en terra, e'l caçador vehent-la caure corre après per a pendre-la e leixa los polls; aquella vola un poch més, e puys deixa's de bell nou caure en terra: eixament fa tant de vegades aquest acte, tro a ço que veu que sos polls se'n sien fugits, e sien lluny de lla. Lladonchs ella vola à tot pler e se'n va. Per aquest mijà ella defen sos polls que no sien presos.
Què us sembla del seny de l'aranya? La qual, quan veu que qualque mosca es sotspresa en sa terenyina, corre encontinent, e la primera cosa que fa, ella li lliga los peus e les mans ab fil fort descapdellat lo qual trau de son ventre; e haver-la ben lligada, lladonch ella menja-la, sabent que si ella no la lligava se'n poria fugir volant, e aixi seria frustrada de sa presa.
Què us sembla del seny de la grua, qui vetlla de nit fahent bon aguayt de pahor que no sia presa? E, tement que no sia sobrepresa de la sòn, ella pren una pedra, e la té en son peu sinistre, e alça lo dit peu, tenint-se sus lo peu dret. E açò fa, per tal que si la sòn la sobreprenia, cahent-li la pedra del peu, ella's despertaria per la cayguda de la pedra.
Què us sembla del seny del gall? Lo qual canta les hores de la nit e del jorn per molt bon ordre, dihent a cascuna hora sa oració en tots los quatre temps de l'any, sens que ell haja mester rollotge ne que calga que hom lo despert. E, quan ell troba qualque bona vianda, encontinent ell crida, apellant sa companya de gallines, e no vol menjar fins a tant que elles menjen ensems ab ell.
Què us sembla del seny del gat? Lo qual quan vol faher sa femta, furga en la terra, e cobre fort bé e diligentment sa femta, a fi que lo senyor de la casa no sent sa pudor, tement que no'l gitàs defora la casa, sentint la pudor de la dita femta.
Què us semble del seny del rossinyol? Lo qual canta e refila tro a ço que vinga a cap de sa intenció, e, quan ha complit sa volentat, no canta pus; mas quan la femella s'apropinca d'ell per ohir son cant, en lloch de cantar ell ronca, sabent que ella no li consentiria fins aprés aytal lloança.
Què us sembla del seny del ca e de sa vera e bona amor? Lo qual per un plaer sofir cent desplaers: car après haver una vegada menjat lo pa de qualcun, ja més no l'oblida, ans li poriets donar cent bastonades que gens no oblidarà lo benifet rehebut. Vejats donchs quina diferencia hi ha de la amor del ca a la amor de l'home: car al ca si vós li fahets un pler li poriets faher cent desplaers aprés, que ell los endura tots, havent esguart al pler rehebut, e l'home fa lo contrari, car fahets-li cent voltes grans plahers, e aprés fahets-li un petit desplaer, oblidant tots los rans plers rehebuts, vol pendre venjança del petit desplaer a ell fet.
Què us sembla del seny del cranch? Lo qual quan esdevé que vol menjar la nacra on se fan les perles, estant la nacra oberta per ço com ella no viu sinó de l'ayga de la mar, ell ve gint, gint, e aporta una pedra, e apropinquant-se de la nacra gita la pedra dedins aquella, e llavors la menja: coneixent que si no fehia així, la nacra se clouria encontinent, e no hauria poder de faher-li negun mal.
Vos sembla, donchs, fra Encelm, que'ls actes dessus dits sien de seny e d'enteniment? Certes och, e si voldrets dir veritat vós serets de mon parer, ço es assaber, que los dits animals han seny e ànima intel-lectiva aixi bé e mills que no vosaltres. E no vull faher llonch discurs de molts altres animals, com d'alguns escarabats e altres, los quals quan veuen que'ls fills d'Adam los toquen, de pahor que ells han de rehebre damnatge, fan semblant que són morts, plegant peus e mans, talment que diriets que són morts, e aprés quan no senten pus neguna persona lleven-se, e se'n van a llurs afers.»
Fra Encelm diu a l'ase «Senyor ase, una altra rahó per provar que nosaltres som de pus gran noblesa e dignitat que vosaltres es: per ço com nosaltres som fort nets en nostres festes e habillaments, e portem ab nós diverses bones olors, molts perfums bé flayrants, e vosaltres sóts privats e freturejants de tota netedat, e sots bruts, sutzeus e pudents. E esguardats en vós meteix primerament: vostre ventre e vostres cuixes són plenes de fém, pixats e sutzura; vostres uylls llagremejants e leganyosos, e la boca vormosa e plena de baves. Donchs apar assats que ço que jo he dit es veritable.»
L'ase respon a fra Encelm «Fra Encelm, qui mal diu, ohir ho vol. Jo us he parlat fins ací cortesament, mas puys que m'havets injuriat o blasmat, jo us pagaré ab tornes, e si diré tostemps la veritat. Car lo proverbi diu: aytal compte que't fa ton compare, atretal li'l faces. Bon hom de Déu! Aytant com parlats, altre tant errats, e ço de què vos llohats torna's a vostra deshonor. Car jo veig que vostres uylls son pus lleganyosos e plorants que no són los méus; e mes baves cauen a terra, e les vostres romanen sus la vostra barba. E tots los béns e plahers que havets, e delits, e bones odors, no'ls havets sinó per nosaltres, animals. E declarar-vos he lo tot distinctament. La cera, de la qual vos enllumenats, la prenets de nostres abelles o mosques de mel, e així meteix la mel ab la qual fahets vostres confitures. La seda de què vos vestits, la prenets de nostres vermens o cuchs qui la fan, com vos he recitat amplament aci dessus. L'almesch lo prenets de nosaltres, animals, e no es sinó una superfluitat de sanch qui's congria dedins alguns postermaments dels dits animals, e quan l'almesch es perfet, les postermes s'inflen, e llavors los dits animals se'n van a les roques aspres e dures, e tant se freguen e graten que'ls dits postermaments per lo frech que ells fan cauen a terra, e vosaltres, fills d'Adam, los prenets e'ls estojats per faher vostres bones olors. L'algalia es suhor de nostres animals, qui's fa entre les cuixes, e vosaltres la metets sus vostres barbes, e en vostres vestiments. L'ambre es femta de nostres animals e vosaltres vos en perfumats per tolre la pudor de vostra suhor e sutzura. Les perles, de les quals vos aornats a les festes, les prenets de nostres animals de la mar, ço es assaber, de los nacres. Com vos gosats donchs solament gloriejar de ço que, per rahó, nosaltres, si voliem, nos en poriem llohar ab veritat.? E sguardats, fra Encelm, quina diferencia hi ha de vostra sanch a la nostra, de vostra suhor a la nostra e de vostra femta a la nostra. Vostra sanch, si aprés que serà eixida de vostre cors es lla un jorn, put molt fort, e fa gran corrupció en l'ayre, talment que moltes vegades per tal corrupció s'engenra la pestilencia si la sanch serà en gran quantitat, així que pot esdevenir per batalles; nostra sanch es almesch, lo qual vosaltres metets en vostres viandes, beuratges e confitures e la metets en vostres vestedures per cobrir la avol olor de vostra pudent suhor, la qual es generalment pudent, e si no la toliets en vindria moltes vegades a vosaltres mateixos abominació. Nostra suhor es algalia, la qual vos metets sus vostres barbes. De vostra fempta no'm cal gens parlar, car vosaltres meteixos vos en tapats lo nars, e vos en vé gran horror e abominació. De la nostra, ço es ambre, lo qual menjats en diverses medecines, e'l metets en botons d'or e d'argent, ab la fí que vostres vestedures hajen bona odor. E no dich pas solament que entre nosaltres, animals, som de pus gran noblea e dignitat que vosaltres, mas encara los arbres, herbes e plantes; e us vull lo tot declarar distinctament.»
L'ase diu a fra Encelm, com los homens son fets al contrari dels arbres «Fra Encelm, los mellors e pus sabis dels fills d'Adam, ço es assaber los filosophs, dihen que vosaltres sóts arbres celestins, arbres reversejats. Car així com los arbres terrenals han e tenen llurs soques e rahels en terra, vosaltres tenits vostra soca, ço es assaber lo cap, e les rahels qui son los cabells e la barba, alt vers lo cel, e les branques eixament, qui son los braços, les cuixes e les cames, ab les rametes, ço es assaber los dits de les mans e dels peus; e del mig de les branques surt vostre fruyt, ço es assaber de la natura de la fembra. Vejats donchs, fra Encelm, quina diferencia hi ha dels arbres celestins, qui són los fills d'Adam, als arbres, plantes e herbes terrenals. Esguardats-vos vosaltres, qui sóts arbres celestins, quan esdevé que per la calor del sol o del foch sóts scalfats, quina suhor ix de vosaltres, e quina olor ha? E sguardats les roses, flors de toronger, flor de murtra, quan són escalfades per la calor del foch en l'alambí, quina suhor ix d'elles e quina olor ha. Och encara, fra Encelm, esguardats quina llecor surt de vosaltres, arbres celestins, e trobarets que no'n surt altra cosa mas sola sutzura de l'aurella e dels uylls. E dels arbres terrenals en surt aquestes llecors, ço es assaber: balsem, oli d'oliva, oli de nous, oli d'ametlles, oli d'anajús e moltes altres llecors, les quals han en elles moltes e diverses proprietats e virtuts, qui valen a moltes e diverses malalties, segons que'ls autors e doctors en Medecina ho escriuen. Les quals, si jous les volia particularment declarar, ço seria cosa fort llonga. Encare més, fra Encelm, esguardats vosaltres, arbres celestins, quines superfluitats gitats de vosaltres meteixos. Vós sabets ja que no gitats sinó vorm, escopina, orina, sutzura e femta, e totes tals superfluitats qui surten de vosaltres son pudents e molt abominables. Quant es de la olor, e a açò no podets contradir, les superfluitats que giten los arbres terrenals son nobles e precioses gommes, aixi com benjuí, almastech, encens, mirra, oli, rehina, e moltes altres de les quals vos perfumats, a les festes e banquets, per tolre la pudor de vostra suhor. E, per les grans virtuts e proprietats qui han les susdites superfluitats dels arbres terrenals, venen-se a gran preu entre los fills d'Adam, car lo benjuí val sovint tres centes lliures lo quintar, e l'almastech cent lliures, e així valen les altres pus o menys. E quant es de les superfluitats dessus dites, fra Encelm, jo voldria que'm diguessets quines virtuts ne quines proprietats han, ne a què son bones, a quin preu se venen, e què se'n fa.»
Dels fruyts que produeixen los arbres terrenals «Encare més, fra Encelm, coneixerets los fruyts que'ls arbres terrenals produeixen de llurs cossors, los quals son de gints colors, bones odors, e sobiranes sabors. E ben sovint los fills d'Adam los porten en llurs mans, olorant-los e flayrant per llur delitança, e'ls metenen llurs cofrens entre llurs vestiments ab la fí que ells hajen bona olor, aixi com són are: toronges, llimones, codonys, peres, pomes e altres semblants. E vosaltres, fra Encelm, qui sots arbres celestins, quin fruyt produhits de vostres cossors? Diguets-me: per què us callats? Jo crech que us callats per la vergonya que havets de nomenar lo fruyt que produhits. No us cal ja haver vergonya, car tot hom sab assats que'l fruyt que produhits e ço qui es engenrat en vostre cors son los vermens e ja vehets quan los premets quin such n'ix, sinó fanch e sanch. Los fruyts dels arbres terrenals quan són premuts, esguardats quin such n'ix. Lo such dels rahims premuts es noble, e semblantment de l'oliva, de les toronges e llimones qui eixament son fruyts dels arbres terrestres així com pebre e altres species, e si jo volia parlar competentment d'açò, ço seria llonga cosa. Och e pus, fra Encelm, esguardats los arbres terrenals que no solament estant vius han virtut e proprietats, mas encare aprés que són morts e sechs han nobles proprietats e virtuts així com vehets tots los jorns per clara experiença: com es l'arbre d'acever, lo qual aprés que es mort e sech, hom ven lo quintar espesses vegades a vuit franchs; així mateix l'arbre de sandal, l'arbre de canyella, e molts altres arbres dels quals jo'm call per faher curt mon parlar. E vosaltres, qui així com dihets síots arbres celestins, après que sots morts, quin profit pot hom faher de vostre cors? Ne a què es bo? A què val? Certes a res, mas quan es viu es malastruch e pudent, e quan es mort es encare pijor. E, si no era mès e celat sots terra, faheria tant de corrupció en l'ayre que guastaria lo món.»