Israel fossen vençuts per aquells de Amorreus, Josuè plorava davant lo tabernacle de Déu, demanant per què eren vençuts. È respòs nos- tre Senyor Déu així: cEntre vosaltres és aquell qui de fet contravé mi, per tal, tostemps se- rets vençuts, de aquí avant, fins que aquell qui açò ha fet sia mort,. È diu que llavors auciren Acor, qui fet ho havia, e nostre Senyor fon placat sobre la sua ira. Si doncs, per tal quan Acor, qui havia preses algunes joies de la ciutat de Jericó contra lo manament de Déu, la comunitat judaica fon així damnificada, e envergonyida, e vençuda, e per Déu desempa- rada, jquant més és Déu provocat a ira con- tra aquella comunitat qui sosté cientment aquell qui viu ab tanta irreverència e qui li fa tanta deshonor, que cometen manifesta idola- tria en terra de crestiansl Per tal consella aquell Marcidus theologus que aitals hòmens sien perseguits e foragitats del món així com a capitals adversaris de la cosa pública.
CAPITOL XXIV COM DE LA COMUNITAT DEUEN ÉSSER GITATS LOS HÒMENS QUI FAN MALEFICIS, E TOTA ALCAVOTERIA E TOTA OCASIÓ DE BORDERIA Lo terç punt principal que ensenya aquí mateix Avicenna, sí és que los rectors de la 138 Francesc Eiximenis cosa pública deuen esquivar fort totes aque- lles persones qui retraen los hòmens a matri- moni per vies il'lícites e carnals. Car, com los matrimonis sien radical fonament de la cosa pública e tota natura humana haja a conser- var degudament e justa per via de matrimoni, segueix-se que aquells són notables enemics de natura humana e de les comunitats, e per conseglient qui empatxen matrimonis a fer, e fets a perseguir, així com són aquells qui usen de maleficis e lliguen los hòmens e les dones que no es puga seguir generació entre ells així com Déu ho ha ordenat.
La pena de aquests deu ésser tan gran que tot lo món ne prenga exemple, car aquests primerament cometen crim supersticiós con- tra Déu, recorrent al diable, lo qual crim és espècia de idolatria. No res menys, encara que per lo malefici de aquests és empatxada generació humanal, e n'és feta injustícia e furtiva transportació de heretats e de patri- monis, O són desfets vers matrimonis, e mol- tes cases ne són desertes, e molta per- sona de bé per tostemps desolada e quasi por- tada a desperació, la qual cosa sovint aporta a gran damnatge la cosa pública e gran alte- ració e mutació de moltes questions qui se'n segueixen, e a vegades aporten grans discòr- dies e damnatges a la cosa pública.
Per zel encara dels matrimonis, e en llur favor, deuen ésser gitats de les comunitats 5 IO 20 25 30 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública 139 aquells qui procuren divorcis e separacions de marit e de muller, així com són alcavots o alcavotes, qui procuren adulteris per los quals són violats los matrimonis e los hòmens molt damnificats, en quant alguns ne lleixen llurís) mullers e van a les estranyes, e per consegúent, és interès de legítima generació de infants legítims.
E si les dones fan los dits adulteris ja és pijor, càr llavors aquells qui cuiden heretar llurs fills heretaran los estranys e aquells qui res no els atanyen. Per les quals coses se se- gueixen infinits càrrecs de consciència a la fembra qui ho sap, que jamés no pot restituir la heretat a aquell a qui devia pervenir de dret, o si és sabut, veus que es segueix divor- Ci del matrimoni, e per consegient la cosa pública és damnificada en aquesta part per Íretura de generació, qui aquí no és pertinent. L'altre, en cas que se'n faça separació, no res menys que la fembra és en perill de mort e vitupera tot son llinatge e tota sa posteritat, d'on vénen sovint bregues e discòrdies, de què es gasta la comunitat en tot o en partida.
No res menys encara, per los adulteris és la cosa pública molt damnificada per los infants que naixen borts, los quals són inaptes a actes legítims eclesiàstics e seglars, e tostemps envergonyits. Hoc, e segons alguns tostemps, comunament han alguns vicis molt prejudi. Cants la cosa pública, així com són ergull, e 140 Francesc Etximents pompositat e entrecuidament, qui tostemps comunament regnen en borts, e desvergonyi- ment, car cuiden més valer que los altres e no volen conèixer llur natural defalliment. Lo segon vici és que són grans monsoneguers co- munament, e especialment en matèria que es puixen jactar e lloar. Lo terç, que són fort luxuriosos, retraent a la rael d'on ixen, car així com per luxúria hòrrea e criminosa són concebuts, així llur prava naixença los inclina a aquella mateixa llegesa. E de aquests tres vi- cis en especial diu lo versificador los segúents versos: Prodiga natura spuriis dedit haec tria iura: ut sint pombosi, mendaces el luxuriosi.
Lo quart vici llur és que són hòmens extre- màts, Car o són palrucs o desesperats. Lo primer vici posa papa Bonifaci en lo Decret (en la cinquantena e sesena distinció, on, es- crivint al rei d'Anglaterra, manà-li que fes ajustar sa gent per via de matrimoni e que no s'ajustassen així com a bèsties, e assignà-li aital raó entre les altres, car per borderia la gent n'és paúruca, e pert lo cor, e no és disposta a defendre la terra. L'altre vi- Ci és que són desesperats, apar-ho comuna- ment entre aquells grans hòmens qui han borts o bastarts e els comanen los fets d'armes, los quals si els vencen fan obres desespera- 10 15 20 25 30 IO I5 20 25 30 Regiment de la cosa pública I4I des, e orades e truanes. Per tal és proverbi que en tot llinatge deuria haver un bort, car aquell faria totes les venjances que els altres no volen fer per llur honor e prou, mas aquells dien que no els està mal res que fa- cen, car natura los hi inclina més que los al- tres a tot mal. E per tal veuràs comunament que aquests aitals borts tots finalment moren llejament e hòrreament, no en veuràs jamés un quasi prosperat.
Han un altre vici, que és que són així com la mula, que en tota manera se han a mostrar reversos, e reganyats e dolents. E per tal diu lo proverbi: eBort e mula, tot jorn ne fan una..
E açò conferma la Escriptura (Sapzentiae, IV), on diu així: Spuria uitulamina non dabunt radices altas mec stabile firmamentum collo- cabunt. El si in ramis tempore germinauerint, infirmiter posita, a uento commouebuntur el a nimietate uentorum eradicabuntur. Confringen- tur enim rami inconsumati, el fructus illorum imutiles, et acerbi ad manducandum et ad nichi- lum apti. Ex iniquis enim somnis filii qui nas- cuntur, testes sunt nequitiae aduersus parentes in imterrogatione sua. E vol dir així: que nats de borderia no seran raigats pregon, ne faran bons arbres, ço és que no es fan comunament bons hòmens, ne ab constància ne ab ferme- tàt, e si per algun temps fan obres de bons hòmens, emperò la prava natura los tira tan- tost a usar de sos mals vicis, ne llurs obres 142 Francesc Eiximenis no vénen finalment a perfecció, ne són plàents quasi a negú, car així és que de mala rael tard neix bon fruit. Així mateix ells fan testi- moni sovint a la dolentia d'aquells on ixen, quant hom atén e interroga e examina ells e llurs paraules e obres.
Es ver que totes aquestes coses se deuen entendre d'aquells borts qui ressemblen a aquells d'on devallen en llurs crims e pecats. E així ho posa distinctione LVIII (quod ante). Car com posa lo capítol dessús aquí mateix, molt solemnes papes són estats borts e molt solemnes hòmens n'hi ha que són Dborts, així com direm dejús en lo procés d'aquest llibre quant parlarem dels adulterats. Emperò ací parlarem no de ço que tard s'esdevé, mas de ÇO que és comunament e que sovint veem a ull, ço és que borts són gent viciosa, los vicis dels quals poden molt noure a la cosa pública.
CAPITOL XXV CoM LOS BORTS SÓN COMUNAMENT MALS, E MOLT A TART N'HI HA QUE BONS SIEN Per totes les coses damunt dites, no vull dir generalment que tots los borts sien do- lents, car certa cosa és que n'hi ha alguns hatts e n'hi ha e n'hi haurà qui són estats hòmens excel:lents qui faien vergonya als lle- ——— la ——— i 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública 143 desmes. E lo Decret (distinctione LVI) posa molts notables hòmens qui foren borts, així com Hiepté, Fares, Zaran, Boç e d'altres molts. Així mateix és certa cosa, segons les històries antigues, que aquell reverent empe- rador Heracli, que feu tant per la fe crestiana e tant honrà la creu de Jesucrist, fon bort e fill de dona monja. Així mateix Guillelm Bas- tart, pare e rael dels reis presents d'Anglater- ta, fo bort de França e duc de Normandia. E lo rei Enric de Castella fon bort, qui és es- tat en nostres dies hom famós e de gran ca- valleria. Així mateix molts d'altres excel-lents hòmens són estats borts. Semblantment veem ue en França los borts (que ells apellen bastarts) són grans hòmens en fets d'armes e fort famosos, e sens dubte molt valent e no- ble hom ha per lo món qui és bort de fet e no s'ho cuida, car no fa mester al bon regi- ment del món, ne la bonesa de Déu no per- met que tots aquells qui són borts ho sàpien ne sia cosa manifesta ne pública als altres, per tal que llur estament e bonesa de costu- mes no sia menyspreada per la borderia.
Per què, les coses dites en lo precedent capítol se deuen entendre parlant cemuna- ment, e no generalment tostemps ne sens negu- na excepció. E açò que he dit, he ací aportat per tal que cascú se'n guart d'adulteris e de fornicacions, d'on vénen aitals generacions comunament males e molt prejudicants la co- 144 Francesc Eiximenis sa pública, per llurs mals vicis e per los mals al- tres damunt al-legats qui es segueixen de ai- tals males obres e d'aquells malvats qui les procuren, així com dit és dels vicis altres. E de les penes dels infants borts parlarem pus llargament, si a Déus plau, en lo terç llibre, en lo tractat de luxúria, en lo onzè capítol, en la matèria de borderia.
CAPITOL XXVI QUI POSA ALGUNES MALÍCIES MOLT PREJUDICANTS ALS MATRIMONIS E A LA COSA PÚBLICA Altra manera de gents hi ha qui confonen tota la puritat del matrimoni, qui deuen ésser extirpats terriblement de la cosa pública, així com són aquells qui ab manyes fan violència e opressió a les dones maridades. E de aquests n'hi ha en moltes maneres. Primerament, n'hi ha qui aital opressió fan amagadament ab metzines, ab les quals les faran així encendre a requerir si mateix com una bèstia desver- gonyida requer altra. E contra aquests hi ha forts grans penes assignades per les lleis im- perials.
Segonament, n'hi ha altres qui ho fan ab violència amagada, car amagar s'han en qual- que lloc on la dona deja venir, e aquí secreta- 20 25 30 10 b5 20 25 30 Regiment de la cosa pública I45 ment invadir l'han. E contra aquests hi han grans penes assignades per les lleis impe- rials.
Deus saber que un estudiant, en Lleida, volc assajar semblant fet a una dona, e la dita dona hac-ne sentiment e gità's en un gran e pudent fangar e eixín tota cuberta del pus pudent fang del món, e romàs assí sullada que grans tres dits ne tenia de gros lo fang en la cara e de cap a peus. E com lo dit estudiant vingués de nits a hora sabuda e volgués inva.- dir la dóna a la fosca e la volgués besar e abraçar, ell se fregà ab ella en tant que cap a eus romàs sullat la pus llejament del món. L'estudiant qui es percebé així pudent e sullat, pensà's que qualque diable li fos aparegut. E dix a la dona així: eDe aquest solaç no me'n cal fer gràcies, puix tant bé romanc sullat:. Dix la dona que contra respòs: ePer ma fe, n'arlot, massa n'havets haút gran mercat, mas si us hi tornau altra vegada, portar-vos n'han especejat.. l Item, dien que a una altra un estudiant li venc per semblant manera e volc-la besar, e ella badà la boca e mordé'l tan poderosamet al llabi jusà que cuidà-lo-hi arrencar, e l'estu- diant ab gran afany escapà-li, e dix-li: eMado- na, 4€ vÓs sens coure volets menjar carn cruadx E ella respòs: eSènyer, així es deu donar qui per força vol dona besara. É dien que ell llavors cridà dient:.O Déul gon és corte- JI 146 Francesc Elximents sia2x Respòs ella així: cFoll és qui espera cor- tesia faent vilania2.
Terçament, n'hi ha d'altres qui les dones maridades inclinen a mal a fer ab menaces, Car menacen-les que si no ho fan que les difa- maran. E aquesta manera és fort perillosa, car com cascú ama molt sa fama, fort hi ha pocs hòmens e poques dones que abans no perdes- sen la fama farien un gran desastre.
En temps del rei En Pere d'Aragó un hom de gran estament somogué una notable dona de Barcelona en fer mal, e ella dix-ho a son marit e lo marit al rei, e lo rei dix-li: cFets que vostra muller fengesca que consenta a aquest que la commou, e faça que hi vinga de nits, e quant ell serà en casa vostra, eixits- vos armat ab bona companyia e especejats-lo tot e aprés posats-lo en una post a la plaça major, apellada del Born, e posats-li al front aital cèdula: cAquest hom jau ací especejat, car lo rei ho ha manats. E com lo fet ven- gués per son punt així com dit és, e l'hom fos aquella hora dins la casa aquella e les portes fossen tancades, lo marit isqué ab sa companyia armat e fes aparès que el volgués auciure. EÈ com aquell altre suplicàs que no morís, per amor de Déu, lo marit de la dona dix-li així: eN'aital, io us perdó de present a la mort, per amor de Déu e del senyor rei. E - tenits-vos per dit que si jamés vos me como- vets ma muller a mal, que io us toldré la per- 10 15 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública 147 sona. Aquest aital promès que nunca hauria pus cura d'ella, car massa li havia cuidat cos- tar. E així ho feu de fet.
No contrastant que aquell gran poeta Ovidi havia molt servida la comunitat de Ro- ma, emperò, per tal com havia feta per als jó- vens romans l'art de amar dones, per la qual molta dona era tost enllaçada a fer mal, per tal lo exil'laren en per tostemps.
E per ço nengun hom savi no deu creure soptosament quant hom li diu mal de sa mu- ller o el ne met en sospita, Car si ho fa sovint dóna tribulació a si mateix e a sa casa sens raó.
Esdevenc-se en aquest regne que un hom anà molt detràs a una bona dona, e, veent que no la podia haver a sa intenció, secretament tractà ab una fembra que la servia, que li di- gués si havia negun senyal especial en son Cos, en les parts secretes. E com la fembra li digués que hoc aital e aital, l'hom aquell de nits veenc a cridar davant la casa del marit de la dona dient-li aitals paraules: cjO aital, guarda ta muller mills que no has fet fins aral Car sàpies que io la he haiida, e en senyal que me'n puixes creure, guarda-la en aital lloc e veuràs aital senyal e aitals. E lo marit qui OÍ açÒ, soptosament fon mogut e regonec sa muller si havia aitals senyals. E com ves que els havia, cuidà-la auciure, fins que fon certifi- Cat de la malícia del difamador.
148 Francesc Eiximents Per raó de açò, los regents de la cosa pú- blica deuen fort esquivar aitals persones fins a la mort, car aquesta és una de les pus forts maneres que l'hom pot haver a derrocar la dona. En Castella és costuma que l'hom que es pleveix de fembra maridada, deu ésser cre- mat ab ella mateixa. E jatsia que aquesta cos- tuma sia cruel e desplasent a nostre Senyor Déu, emperò, segons la llei de nostre Senyor antiga, aital hom devia ésser lapidat ab la fembra si ella era maridada e consentia en lo adulteri. Es ver que aquesta pena és mitigada ara en la llei de gràcia, e lo Salvador fon co- mençament, car delliurà la dona adúltera que li fon presentada de la pena de la llei (així com llegim lohannis, VIII capitulo).
Los hòmens així mateix se deuen fort guardar de posar-se en aital perill, majorment de fiar-se en les fembres, car elles sovint ho dien als marits, e los marits a vegades los ma- ten, a vegades los baten, a vegades, si es vo- len, los faran pendre a la cort dins llur casa, de nits, així Com a lladres. E les lleis empe- rials en aitals coses són fort favorables als marits, al'legant que en aitals coses comuna- ment negú no haurà paciència com sia ofensa coral.
15 to ga 20 25 30 Regiment de la cosa pública 149 ————————— sn —— CAPITOL XXVII QUI POSA QUE MULTIPLICACIÓ DE PRÍNCEPS E REGI- DORS DESTROEIXEN LA COSA PÚBLICA Ultra los dits mals oficis que es deuen es- quivar en la cosa pública, ensenya Egrègius: Romanus (en lo seu tractat que féu de la cosa pública) a esquivar los segiients perills. Prime- rament, deu hom esquivar, si fer se pot, multi- plicació de prínceps e de regidors. Per tal ha- vem (Prouerbiorum, XXVIII): Propter peccata populi multi principes, etc., e vol dir que, per los pecats del poble, qui són grans, los tramet Déu molts prínceps e regidors, car cascú se vol ditar e enrequir del poble. E per tal, lla- vors lo poble mesquí, qui és depredat e per- dut, majorment quant los regidors són mi- nyons e arlots e han seny de fadrí, llavors la plaga és dobla.
D'aquests és ver ço que diu la Escriptura (Sapzentiae, XII): Hiis enim tanguam pueris iudi- cium in derisum dedisti, e vol dir aquest, així parlant a Déu: 4Senyor, en mans d'aitals has posat juí en gran escarn e menyspreu de justícia, car gran dolor és veure abominadio- nem desolationis in loco sanctos. L'hom ab poc seny posat en regiment és abominable e te- I5O Francesc Eiximenis rrible, lo qual a tots sos súbdits aporta dolor e desolació, desplaer e damnatge, car aital no sap què es fa ne què diu. E per consegúent persegueix qui es vol, per bo que es sia, e exalça qui es vol, per mal que sia, amb la ma- la ajuda de la potestat, que és cosa santa. jO Déu, e quina dolor és veure açòl Car lo ma- jor remei que s'hi pot pendre és recórrer a Déu que li plàcia llevar aquesta plaga, car bé és plaga. E malaita és la terra on Déu tramet aital mal (Ecclesiastici, X): jUae terrae cuius rex est puer el princibpes mane comeduntl, e vol dir que malaita és la terra que ha lo rei fadrí O qui fa obres de fadrí, qui és sens enteni- ment, la qual plaga és major si los altres prín- ceps e regidors no delliberen ne fan llurs fets ab seny ne contrasten a la follia de llur se- nyor a rependre, ans segueixen les llurs ora- dures. E llavors aquesta plaga és sus alt en lo sobiran grau, quant l'hom foll és malvat e sens tota consciència e sens temor de Déu, car lla- vors no és sinó coltell en mà de l'hom orat qui tots temps devora e auciu tot ço que tro- ba, així com un lleó afamat, que no guarda res ne sap el que es Ía, sinó que cruelment salta a tot ço que pot pendre e aferrar.
Del poble així afligit fa un gran plant Seòrdius parlant de aquesta matèria així a Déu: ciÓO Senyor, creador e governador de tota creatural jQuin secret tan gran és aquest de la tua infinita clemència e providència que IO 20 25 30 IO 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública I5I les tues ovelles, que tan cares te són que per elles volguist morir, així sien lliurades a un truà foll e orat, sens raó e sens vergonya ni consciència a devorar-les, e a robar, e a pla- gar, e aflegir-les nit e dia sens repòsi Es pit- jor, Senyor, que aital foll haurà nom pastor e sots aquesta pell fa obres de llop mortal. Hau- rà nom pare e és enemic cruel, e haurà nom senyor natural e serà cruel tiran. Haurà nom lloctinent de Déu, e serà tiran infernal. Hau- rà nom cap del poble, e serà mort de la tua gent. E serà apellat patró de justícia, e serà Corruptor de tota llei e de tota veritat, sens fe e sens tota bonesa. O Senyorl Hages pietat de aquelles tues ovelles que aital demoni sos- tenen e suporten per la tua temor, e da'ls pas- tor just e discret e servidor teu qui les go- vern e les endreç a tu. É foragita, Senyor, lo dimoni pestilent de la dignitat pastoral e se- nyoria, e da-li de present per què es conega, segons que mereix, la sua nequícia e reprova- da vida, faent-li a la fi pietat que no es damne per aquella fontanal e viseral pietat qui eter- nalment habita dins la tua sagrada essència:.
De aquests aitals complany la comunitat aquell Boeci (en lo segon llibre De Consolatio- ne), en aquell vers: Novimus quantas. È trau exemple de aquell malvat Neró, qui fon ple de tots los damunt dits mals, per tal la sua mort fonc hòrrea e vil. Conclou aquí Boeci a la fi del dit vers, e diu: Heu, grauem sortem quo- 152 Francesc Eiximenis ciens iniguus additur saeuo gladius ueneno, e vol dir aitant: JO Déus, e com és gran fortuna e terrible flagell sobre lo poble quan Déu. a l'hom tot verinós e maliciós dóna coltell de senyoria e de potestatl Raó és, car del col- tell aquell no sap solament menaçar, ans tos- temps ne fir follament e contra raó e justícia. Per raó de açò deu fort guardar la comunitat aitant com pot, o aquell qui a fer-ho ha de po- sar rector fael e de consciència e de multipli- car oficials en senyoria.
Interrogat Lúcius, cònsol,.què exalçava molt la cosa pública, respòs que posar re- gidors e llurs lloctinents persones a les quals la comunitat hagués mester e ells no hagues- sen mester a ella.
CAPITOL XXVIII Quí POSA COM MULTIPLICACIÓ DE JURISTES NOU MOLT A LA COSA PÚBLICA Ensenya encara aquell mateix doctor, segonament, que per bon estament de la cosa pública deu hom esquivar que no s'hi multi- pliquen molts juristes ne advocats. Car aquests aitals, per tal se diu com han a tenir gran estament, han a pendre grans salaris de llurs advocacions e han a tenir grans maneres a 25 30 IO 20 25 30 Regiment de la cosa pública 153 tractar les causes a llurs profits, així com és dar grans dilacions en les causes, puntejar agudament e supèrfiua en ço que és clar, em- parar molts negocis e espatxar-ne pocs. Per les quals coses la gent e la comunitat soste- nen grans càrrecs, e a la fi és la cosa importa- ble. E jatsia que ofici de juriste sia fort bo a la cosa pública quant és en persona espatxada e ab consciència, emperò en persona mala és destrucció de tots aquells qui ab ells han a tractar.
Per esquivar aquest mal fon ordenat anti- gament en Castella que no hi hagués negun juriste, mas que es regissen per costumes e les lleis de la terra, les quals saben e entenen- hi així los pagesos com los lletrats, e si algun punt subtil se desperta entre ells, més amen que ho parteixquen a bon fur e grosserament que no si per llonga dilació de plet romanen les parts desfetes.
En Flandes és una manera d'espatxar cau- ses la qual és fort espatxada, e no hi cal molts juristes, e és aquesta: si algú proposarà sa causa davant los jurats de la ciutat, que ells apellen esclavins, aquests hi assignen dos hòmens qui dins temps cert hagen determe- nada la causa e comparen aquells al dia assig- nat. Si la causa no és finida, posen aquells dos hòmens assignats a espatxar la causa, en una Casa, dins la cort mateixa, ab les parts en- semps, e aquí estan, sens menjar e sens beure, 154 Francesc Eiximenis tant e tan llongament fins que la causa és convenguda entre ells. Pensar pots que, pus que aquí no puguen haver què menjar, que no pot molt tardar la determinació de la causa.
Los sarrains tenen altra manera així ma- teix fort espatxada, e no hi cal juristes, e és aquesta. Lo cadí, ço és aquell qui té justícia, seu en cert lloc de la vila ab alguns saigs qui l'acompanyen. Si doncs tu vols proposar cau- sa contra algú, tu ho diràs a la part, e dir li has així: eVet que io vaig clamar de tus. E ells han tanta de vergonya de venir davant la cort, que de continent te faran pregar, e pre- garà ell mateix, que no et clams, car ell se avendrà ab tu. Si tu no vols oir sos precs, ans dius que et vols anar a clamar, ell de conti- nent per força te ha a seguir fins al jutge, car si ell no venia ab tu, puis tu provasses que lo hi haguesses dit, tantost seria assotat. Estant, doncs, tu e l'altre davant lo jutge e proposant ton clam, ell demanarà a l'altre si és ver ço que tu proposes. Si aquell nega veritat e pot ésser jamés provat lo contrari, ell ha ésser assotat terriblement, tot nuu, gitat en terra boca avall, e ab nirvis de bous secs deu pendre certs colps e grans davant tot hom. Aquí mateix, si atorga veritat e no el vols esperar, si són diners deguts de present, o ell te ha de pagar, o ha a romanir aquí ab lo cadí, e ell romandrà e estarà de present 20 25 30 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública I5S5 pres e serà feta execució dels seus béns de continent, dels quals seràs pagat, e, si no hi basten, parar-s'hi ha la sua carn. Si lo fet entre tu e l'altre és duptós, tantost aquí ma- teix se ha a determenar sens tota dilació.
Los tirans en ltàlia així mateix fan espat- xadament les causes determenar, e si algú per malícia vol tenir ço de l'altre, fer l'han venir a la cort e, sia qui es vulla, sabuda la veritat, fer-li han llevar lo braç en alt e la mà posar sobre la paret, e tan alt com l'hom acu- sat lo puixa llevar, sots pena d'aitant li manarà lo jutge que lo deutor aquell acusat no lleve la mà del lloc aquell alt on la hi ha feta posar, fins que l'altre sia pagat. E per aital, los hò- mens, aquí, per esquivar vergonya e damnatge llunyen-se de plets e no han mester juristes.
Dels principals defalliments dels juristes parlarem devall llargament, en lo procés de aquest llibre, per què no en cal pus parlar ací si- nó solament açò: que multiplicació de juristes nou fort a la cosa pública e posa en lo cor dels hòmens gran terror per lo gran damnat- ge que han quant han ab ells espatxar res.
Recompta's de un pagès qui passava per les escoles dels juristes de Montpeller e véu tants jóvens a la escola així ordenats en llurs bancs, ab llurs llibres davant, sí pensà que la casa aquella fos església e que los dits jóvens oissen missa. Agenollà's a la porta de la escola e començà aquí pregar nostre Senyor Déu, e I5Ó Francesc Eiximenis dix-li la u de aquells jóvens: eLlevau d'aquí, sènyer, que no hi ha església acís. Dix lo pa- gès: eE doncs, què fets vosaltres ací tantsès Respòs lo jove e dix: eOim ací dret, Car, Si a Déus plau, serem tots juristes. E lo pagès, 0ides les paraules, començà's a senyar e cridà altes veus:.O llas mesquíl Tota la terra és perduda. Car un sol juriste qui està entre nós, ha tots ha desfets, segueix-se que vosaltres, qui tants sou, tot lo món destroireu,. Vet aquest pagès com se acordava ab la dita sentència, ço és que multiplicació de juristes és fort damnosa a la comunitat e gran destrucció de aquella.
CAPITOL XXIX CoM DEUEN HAVER POCS NOTARIS E BONS Consella encara aquell mateix doctor que, a bon estament de la cosa pública, no sien multiplicats oficis d'escrivans, ne procuradors O raonadors, ne de saigs, e dóna de cascuns diverses raons.
Primerament, dels escrivans e notaris, car diu que llur ofici és aital que li és dada gran fe. Ara és així que són fort pocs los hòmens a qui hom puixa dar fe, e per consegiúent a pocs deu ésser comanat aital ofici.
20 25 30 20 39 Regiment de la cosa pública 157 Item, ofici de notari és ofici de honor, e per consegient ha mester covinent sala- ri de son treball, per tal que puixa te- nir son estament. Si doncs aitals se multi- pliquen, nengú d'ells no haurà faenes en còpia, de què es segueix que hauran ésser indigents e pobres, e per consegúent, pus lleu- gerament, per relevar llur pobresa los hauria hom inclinats a trencar llur fe e falsar testa- ments e cartes e processos, e a fer diverses altres malvestats qui notablement són contrà- ries a la cosa pública. Ítem, ofici de notari és fort perillós per raó de la gran comanda que els és feta, per la gran confiança que les gents han en llur fealtat. Com, doncs, pocs hòmens sien feels e lleials, no deu hom arris- car los grans e perillosos afers, que hom los pose indiferentment en mans de molts, si doncs no eren persones aprovades e conegu- des en sa feeltat e en sa consciència.
Item, ofici d'escrivà ha de grans dificul- tats e subtilitats per raó dels contractes di- versos qui són entre les gents e vénen a llurs mans. Per què apar que a aital ofici no hi són bons sinó hòmens aguts, e endreçats, e cients e avisats. E com aquests sien pocs, segueix-se que lo dit ofici deu ésser acomanat a pocs e no a molts. Conferma's aquesta raó així, car certa Cosa és que a vegades per un vocable, o per un edes, 0 per un esíx o per un enons, un hom perdrà una heretat o la guanyarà. Bé, doncs, 158 Francesc Eiximenis fa mester que aquell qui aital ofici empara sia ben cient e avist, e com aitals sien pocs, se- gueix-se que a pocs deu ésser acomanat aital Ofici.
Ítem, ofici de notari és de gran reverència per les raons al'legades. Ara, és així que la cosa és aitant preada menys com és més multiplicada, e, per lo contrari, aitant és més preada com és pus cara e menys se troba. Per tal diu lo exemple: Omue rarum praecio- sum, e vol dir que tota cosa cara e no multi- plicada és preciosa. De què es segueix lo pro- pòsit prou clarament declarat.
Item, ofici d'escrivà requer hom de gran consciència, en quant ab una plomada de tinta pot hom llevar o baixar, perdre o guanyar. Per tal diu lo exemple: eNo hi ha pijor colp que de plomadax. Com, doncs, los hòmens de consciència sien pocs, segueix-se que a pocs deu ésser comanat aital ofici.
CAPITOL XXX CoM DEU HAVER POCS PICAPLETS E BONS Quant és dels procuradors de cort, o rao- nadors o picaplets, que tot és u, posa lo da- munt dit doctor mateix, en aquell mateix trac- tat, que no deuen ésser molts, e açò per aque- 15 20 30 IO 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública 159 lles mateixes raons qui són damunt al'legades contra juristes e escrivans.
Sovint s'esdevé que ells, per llur pròpria astúcia, faran prolongar lo plet o faran pen- dre gran dan a la part, e per tal, ultra la pena de la restitució a què són obligats a la part maliciosament damnificada, los lleixa Déu caure en molts mals casos e vergonyosos e els aterra per aquells qui res no saben.
Oit he que un pagès de Mallorques rebé Vint sous per via de préstec de un hom de Ma- llorca que era son compare, en sa fe, sens altre testimoni, pagadors en sa fe a Nadal. Venc Nadal e lo pagès no pagà, e lo creedor li de- manà son deute, a la fi ell se'n clamà a la cort.
Ara, en la cort havia un famós picaplet, e la muller del pagès, qui el coneixia, dix-li que anàs a aquell, que ell lo defendria, e que li portàs un cabrit. E així ho feu de fet. Lo pi- caplet, qui veu lo pagès venir vers la cort ab. lo cabrit, pensà que lo pagès havia a fer queucom en la cort, e eixí-li a camí, per tal, finalment, que n'hagués lo cabrit. E dix-li, què volia, e lo pagès dix-li tot son fet. E lo picaplet avisà lo pagès que pus que lo creedor no havia testimonis, que com lo jutge li de- manaria si devia res (aj aital hom, que lo pagès cridàs vivament: eNo plàcia a Déu, senyorlx E lo pagès repòs que no faria tanta malvestat que negàs ço que son compare graciosament li havia prestat.
I60 Francesc Eiximenis E com lo picaplet lo tabuixàs dient que si no ho negava, que ell seria perdut, per la execució que es faria contra ell, terrible e de grans messions, e com lo pagès no es pogués inclinar a tenir lo consell del picaplet, lo pica- plet ab malenconia trac-se vint sous de la bos- sa e posà'ls en mà del pagès dient-li així: cSi io et demanava ara aquests vint sous qui t'he posats en la mà, /no pories tu dir e responre: 4No plàcia a Déu, senyor, que no m'havets res comanat ni us deig resèr. Dix lo pagès: eHocs. eAra doncss, dix lo picaplet, cai- XÍ poràs denegar lo deute a ton compare da- vant lo jutges. E llavors lo pagès consentí que ho negaria. cEmperò:, dix lo picaplet, equant io t'haja defès, tu em daràs lo cabrit2. E lo pagès lo hi atorgà.
E mentre estaven així, venc lo saig e cità lo pagès davant lo picaplet mateix, dient-li que comparegués davant lo jutge, així que lo pi- caplet no hac temps de cobrar los vint sous que li havia posats en la mà. Venint, doncs, lo pagès davant lo jutge e aquí negant lo deute al compare, tantost lo picaplet li ajudà, e, pus lo creedor no hagué carta ne testimonis, lo jutge absolc lo pagès.
E com lo pagès se n'anàs, lo picaplet de- manà los vint sous que li havia posats en la mà, així mateix lo cabrit. E lo pagès respòs: 4No plàcia a Déua, que ell tingués res del seu, ne li daria lo cabrit. E lo picaplet cuidà re- 15 20 25 30 20 30 Regiment de la cosa pública —161 negar cel eterra, e no se'n gosà clamar, per raó de la barateria que havia fet ab ell, ni havia tes- timonis. E a la fi lo pagès se n'anà e donà los vint sous del picaplet a son compare e li comptà tot lo fet. E com lo creedor se'n vol- gués clamar de la injúria del picaplet, menà's ab si per testimoni lo pagès davant lo jutge. Envides lo picaplet poc obtenir que callassen abdosos, encara que els promès que si calla- ven que els ajustaria altres vint sous.
E llavors lo picaplet conec sa pravitat, dix així: eAra conec que nostre Senyor Déu m'ha punit fort justament, car tot mon ultra- cuidament, ab què he acostumat de guanyar e enganar los altres, só io hui confús e aterrat per un bestial ignorant,.
Així com ne pres aquest, pijor ne pres a altres per lo mal ús de son ofici, qui és fort acostat a mal a fer e a mal a dir de les parts contràries, e mal pensar contra elles tostemps, per obtenir a la fi lo plet que emparen.
CAPITOL XXXI QUE EN ESPECIAL LA COSA PÚBLICA DEU HAVER POCS SAIGS Mas dels fiscals fa aquest mateix doctor for- ça, dient que deuen ésser pocs hòmens, fort I2 162 Francesc Eiximents elets. E açò per tal com de aquests proceixen radicalment los mals que fan los senyors e llurs oficials. Aquests los denuncien los mals dels altres en quant aquests se apellen prò- priament acusadors del poble.
E si aitals acusacions ells faien discreta- ment e ab temor de Déu e per llur ofici, seria bo, e llur acusació seria bona e santa obra. Mas encara no n'hi caldria molts, car a fer aitals denunciacions fort pocs hi basten, Car tots los pecats del poble no els deu hom denunciar, e màjorment quant la potestat tiranneja, ans ne deu hom alguns dissimular e lleixar-ne queu- com a Déu a punir, segons que posa sant Agostí. Basta denunciar aquells que prejudi- quen notablement a la cosa pública o a la potestat.
Mas los oficials, per tal quant han de les penes qui es lleven dels criminosos certa quantitat, per tal comunament, no per zel de Déu ni de justícia mas per enriquir si mateix, tostemps se ocupen en cercar mals e pecats dels altres, per tal que puixen ajustar. E han major goig si troben que hages fet un notable crim, que si sabien de cert que Déu los te ha- gués perdonats o que haguesses fetes algunes santes obres. Per la qual cosa, sovint troben crims lla on no n'hi ha, e afaiten, e engreixen- los e agreugen-los aitant com poden, per tal que la pena pecuniària sia major.
De la qual malvestat se segueix, primera- 20 25 30 - m————— íÉ—Én ns t5 20 25 30 Regiment de la cosa pública 163