164Amor e desamor s'encontraren en un verger on parlaven secretament l'amic e l'amat; e amor demanà a desamor per qual entenció era venguda en aquell lloc: e respòs desamor que per desenamorar l'amic e per deshonrar l'amat. Molt desplac a l'amat e a l'amic ço que deia desamor; e muntiplicaren amor per ço que vencés e destruís desamor.
165— Digues, foll: ¿en què et sens major volentat: o en amar, o en aïrar? Respòs que en amar, per ço cor aïrava per tal que pogués amar.
166— Digues, amador: ¿en qué has mes d'enteniment: o en entendre veritat, o falsetat? Repòs que en entendre veritat. — Per què?— Cor entén falsetat per ço que pusca mills entendre veritat.
167Apercebé l'amic que era amat per son amat, e demaná a l'amat si sa amor e sa misericordia eren en ell una cosa mateixa. Atorgá l'amat que, en sa esséncia, no han diferencia sa amor ni sa misericordia. E per açó dix l'amic per qué el turmeintava sa amor, e per qué no el guaria sa misericordia, de ses llangors. E respós l'amat que la misericordia li doná les llangors per ço que ab aquelles honras pus perfetam'ent sa amor.
168L'amic volc anar en una terra estranya per honrar son amat, e volc-se desmerxar per ço que nos los pres en lo camí. E anc no poc desmerxar de sos ulls plors, ni de sa cara magres faiçons e groga color, ni de son cor plants, pensaments, sospirs, tristícia, llanguiments; e per açò lo pres en lo viatge, e lliurat a turments per los enemics de son amat.
169Estava pres l'amic en lo carçre d'amor. Pensaments, desigs e remembraments lo guardaven e l'encadenaven per ço que no fugís a son amat; llanguiments lo turmentaven; paciència, esperança lo consolaven. Morira's l'amic; mas l'amat li demostrà son estament, e reviscolà l'amic.
170Encontrà l'amic son amat; conec l'amic son amat, e plorà. Reprès l'amat son amic per ço cor no plorava ans que l'hagués conegut; e demanà-li en què l'havia conegut, pus que no plorava. Respòs l'amic que en lo remembrament, e en l'enteniment, e en sa volentat, on lo multiplicament encontinent que lo present a sos ulls corporals.
171Demanà l'amat a l'amic que era amor. Repòs que presència de faiçons e de paraules d'amat en cor sospirant d'amador, e llanguiment per desig e per plors en cor d'amic.
172Amor és bulliment d'audàcia e de temor per frevor; e amor és final volentat a desirar son amat. E amor és aquella cosa qui aucís l'amic con oí cantar de les bellees de son amat. E amor és ço què és mort, e en què està tots jorns ma volentat.
173Devoció e enyorament trameteren, per missatgers, pensaments al cor de l'amic, per ço que pujàs l'aigua als ulls qui volien cessar dels plors en los quals havien llongament estats.
174Deïa l'amic: —Si vosaltres, amadors, volets foc, venits a mon cor e encenets vostres llàntees e si volets aigua, venits als meus ulls, qui decorren de llàgremes; e si volets pensaments d'amor, venits-los pendre a mes cogitacions.
175Esdevenc-se un dia que l'amic cogitava en la gran amor que havia a son amat, e en los grans treballs e perills en què havia estat llongament per sa amor; e considera que sos guaardons fossen grans. Dementre que l'amic cogitava en esta manera, ell remembrà que pagat l'havia son amat, per ço cor l'havia enamorat de ses faiçons, e cor per sa amor li havia donats llanguiments.
176Torcava l'amic sa cara e sos ulls de plors que sostenia per amor, per ço que no descobrís los llanguiments que li donava son amat; lo qual dix a son amic per què celava los senyals d'amor als altres amadors, los quals li havia donats per qo que els enamoràs d'honrar ses valors.
177— Digues, home qui vas com a foll per amor: ¿tro a quant de temps seràs serf e sotsmès a plorar e a sostenir treballs e llanguiments? Respòs: — Tro al temps que mon amat, de l'ànima e del cors farà en mi departiment.
178—Digues foll: has diners? Respòs: —He amat. — Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni dugats? Respòs: — He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui son mellors que emperis ni regnats.
179Demanaren a l'amic en què coneixia la sentència de son amat. Respòs que en l'egualtat de plaers e llanguiments, a la qual son amat jutjava sos amadors.
180— Digues, foll: ¿qui sap més d'amor: o aquel¡ qui n'ha plaer, o aquell qui n'ha treballs e llanguiments? Respòs, e dix que la un sens l'altre no en pot haver coneixença.
181Demanaren a l'amic per què no s'escusava dels falliments e de los falsos crims que les genis l'acusaven. Respòs que a escusar havia son amat, que les gents blasmaven falsament; e que home, on pot caer engan e error, no es quaix digne de nulla escusació.
182— Digues foll: ¿per què escuses amor com treballa e turmenta ton cors e ton cor? Respòs: — Per ço cor multiplica mos mèrits e ma benauirança.
183Coniplanyia's l'amic de son amat con tan greument lo faïa turmentar a amor; e escusava's l'amat muntiplicant a l'amic treballs e perills, pensaments e llàgremes e plors.
184— Digues, foll: per què escuses los colpables? Respòs: — Per ço que no sia semblant als acusants los innocents e els colpables.
185Llevava l'amat l'enteniment a entendre ses altees, per ço que l'amic enclinàs son remembrament a membrar sos defalliments, e la volentat los menyspreàs e pujàs amar los acabaments de l'amat.
185. Cantava l'amic de son amat, e deïa que tant li portava bona volentat, que totes les coses que aïrava per sa amor li eren piaents e benanances majors que les coses que amava sens l'amor de son amat.
186Anava l'amic per una gran ciutat, e demanava si trobaria null home ab qui pogués parlar a sa guisa de son amat. E mostraren-li un home pobre qui plorava per amor e cercava companyó ab qui pogués parlar d'amor.
187Estava l'amic pensiu e embarbesclat coro podien pendre començaments sos treballs, de les noblees de son amat, qui ha en si mateix tanta de benauirança.
188Estaven les cogitacions de l'amic enfre oblidança de sos turments e entre membrança de sos plaers: cor los plaers que ha d'amor li obliden la malanança, e les turments que sosté per amor li remembren la benanança que ha per amor.
189Demanaren a l'amic si era possible cosa que son amat lo desenamoràs. Respòs que no, dementre que la memòria membràs e l'enteniment entenés les nobleses de son amat.
190— Digues, foll: ¿de què es fa la major comparació e semblança? Respòs: — D'amic e amat. Demanaren-li per qual raó. Respòs que per amor, qui estava entre ambdós.
191Demanaren a l'amat si havia haüda null temps pietat. Respòs que si no hagués haüda pietat, no hagra enamorat l'amic, ni l'hagra turmentat de sospirs, e de plors, e de treballs e llangors.
192En un gran boscatge era l'amic, qui anava cercar son amat; e atrobà veritat e falsetat qui es contrastaven de son amat, cor veritat lo lloava e falsetat lo blasmava. E per açò l'amic cridà amor que ajudàs a veritat.
193Venc temptació a l'amic per ço que li absentàs son amat, e que la memòria se despertàs e recobràs la presència de son amat, membrant aquell pus fortment que no l'havia membrat, per ço que l'enteniment mes a ensús los llevat a entendre, e la volentat a amar, son amat.
194Oblidà un dia l'amic son amat, e membrà en altre dia que l'havia oblidat. E en aquell dia en lo qual l'amic membrava que son amat oblidat havia, lo l'amic en tristícia e en dolor, e en glòria e en benanança, per oblidament e per membrança.
195Tan fortment desirava l'amic llaors e honraments de son amat, que dubtava que els membràs; e tan fortment airava les deshonors de son amat, que dubtava que les airàs. E per açò l'amic estava embarbesclat, enfre amor e temor, per son amat.
196Moria l'amic per plaer, e vivia per llanguiments; e els plaers e els turments s'ajustaven e s'unien en ésser una cosa mateixa en la volentat de l'amic. E por açò l'amic en un temps mateix moria e vivia.
197Oblidar e innorar volgra l'amic son amal una hora tan solament, per ço que hagués alcun repòs a sos llanguiments. Mas, cor li fóra passió l'oblidament e la innorància, hac paciència, e exalçà son enteniment e sa memòria a contemplar son amat.
198Tant amava l'amic son amat, que de tot ço que li deïa lo creïa, e tant lo desirava entendre, que tot ço que n'oïa dir volia entendre per raons necessàries. E per açò l'amor de l'amic estava enfre creença e intel·ligència.
199Demanaren a l'amic qual cosa era pus lluny de son coratge; e ell respòs que desamor. E demanaren-li per qual raó. Respòs que per ço cor ço qui era pus prop a son coratge era amor, qui és contrari de desamor.
200— Digues, foll: has enveja? Respòs: — Hoc, totes les vegades que oblit la llarguea e les riquees de mon amat.
201— Digues, amador: has riquea? Respòs que: — Hoc: amor. — Has pobrea? — Hoc: amor. — Per què? — Per ço cor no és amor major, e cor no enamora molts amadors a honrar los honraments de mon amat.
202— Digues, amant: on es ton poder? Respòs: — En lo poder de mon amat. — Ab què t'esforces contra tos enemics? — Ab les forces de mon amat. — Ab què et conhortes? — Ab los tresors eternals de mon amat.
203— Digues, foil: ¿qual ames mes: o la misericòrdia de ton amat, o la justícia de ton amat? Respòs que tant li covenia amar e tembre justícia, que nulla majoritat de voler no devia haver en sa volentat a amar nulla cosa sobre la justícia de son amat.
204Combatien-se colpes e mèrits en la consciència e en la volentat de l'amic; e justícia, membrança, muntiplicaven consciència; e misericòrdia, esperança, muntiplicaven benanança en la volentat de l'amat. E per açò los mèrits, vencien colpes e torts en la penitència de l'amic.
205Afermava l'amic que en son amat era tota perfecció: e negava que en son amat no havia null defalliment. E per açò era qüestió qual era major: o l'afermació, o la negació.
206Eclipse lo en lo cel, e tenebres en la terra; e per açò l'amic remembrà que pecat li havia llongament absentat son amat de son voler, per la qual absència tenebres havien exilada la llugor de son enteniment, ab la qual se representa l'amat a sos amadors.
207Venc amor en l'amic, a la qual amor l'amic demanà què volia. E amor li dix que ella era venguda en ell per ço que l'acostumàs e el nodris en tal manera que, a la mort, pogués vençre sos mortals enemics.
208Malalta lo amor con l'amic oblidà son amat; e malalte és l'amic, cor, per sobremembrar, son amat li dóna treballs, ànsies, e llanguiments.
209Atrobà l'amic un home qui moria sens amor. Plorà l'amic la deshonor que l'amat prenia en la mort d'aquell home qui moria sens amor, e dix a aquell home per què moria sens amor; e ell respòs que per ço cor no havia qui li hagués donada coneixença d'amor ni qui l'hagués nodrit a ésser amador. E per açò l'amic sospirà en plorant e dix: —Ah, devoció! ¿quan serets major, per ço que la colpa sia menor e que lo meu amat haja molts fervents, ardits lloadors, amadors, qui no dubten a lloar sos honraments 210Temptà l'amic amor si es poria sostenir en son coratge sens que no remembràs son amat; e cessà son cor de pensar e sos ulls de plorar; e aniquilà's amor, e romàs l'amic embarbesclat, e demanà a les gents si havien vista amor.
211Amor, amar, amic e amat se covenen tan fortment en l'amat, que una actualitat són en essència, e diverses coses son l'amic e l'amat concordants sens nulla contrarietat e diversitat d'essència. E per açò l'amat és amable sobre totes altres amors.
212— Digues, foll: per què has tan gran amor? Respòs: — Cor llong e perillós és lo viatge en lo qual vaig cercar mon amat. Ab gran feix lo'm cové encercar, e ivaçosament me cové anar; e totes aquestes coses no poria complir sens gran amor.
213Vetlava, dejunava, plorava, almoina faïa, e en terres estranyes anava l'amic per ço que pogués a son amat moure sa volentat, e enamorar sos sotsmeses per honrar sos honraments.
214Si no abasta l'amor de l'amic a moure son amat a pietat a perdó, abasta l'amor de l'amat a donar a ses creatures gràcia e benedicció.
215— Digues, foll: ¿per qual cosa pots ésser pus semblant a ton amat? Respòs: — Per entendre a amar de tot mon poder les faiçons de mon amat.
216Demanaren a l'amic si son amat havia defalliment de nulles coses, e respòs que hoc: d'amadors, lloadors, a honrar ses valors.
217Feria l'amat lo cor de son amic ab vergues d'amor, per ço que li faés amar l'arbre d'on l'amat collí les vergues ab què fér sos amadors; en lo qual arbre soferí mort, e llangors e deshonors per restaurar a amor los amadors que perduts havia.
218Encontrà l'amic son amat, e viu-lo molt noble e poderos, e digne de tot honrament; e dix-li que fortment se meravellava de les gents, qui tan poc l'amaven, e el coneixien e l'honraven, com ell ne los tan digne. E l'amat li respòs dient que ell havia pres molt gran engan en go que havia creat home per go que en los amat, conegut, honrat; e de mil hòmens, los cent lo temien e l'amaven tan solament; e de los cent, los noranta lo temien per ço que no els donàs pena, e los deu l'amaven per ço que els donàs glòria; e no era quaix qui l'amàs per sa bonea e sa nobilitat. Con l'amic oí aquestes paraules, plorà fortment en la deshonor de son amat, e dix: — Amat, qui tant has donat a home e tant l'has honrat, per què home tant tu en oblit?
219Lloava l'amic son amat, e deïa que ell havia traspassat on, cor ell és lla on no pot atènyer on. E per açò com demanaren a l'amic en era son amat, respòs: — És; mas no es sabia on; emperò sabia que son amat és en son remembrament.
220Comprà l'amat ab sos honraments un home esclau e sotsmès a pensaments, llanguiments, sospirs, e plors; e demaná-li què menjava ni bevia. Respòs que ço que ell volia. Demanà-li què vestia. Respòs que ço que ell volia. Dix l'amat: — Has gens de volentat? Respòs que serf e sostmès no ha altre voler mas obeir a son senyor e son amat.
221Demanà l'amat a son amic si havia paciència. Respòs que totes coses li plaïen; e per açò no havia ab què hagués paciència; cor qui no havia senyoria en sa volentat, no podia ésser impacient.
222Amor se donava a qui es volia; e cor a molts hòmens no es donava e los amadors fortment no enamorava, pus n'havia llibertat, per açò l'amic d'amor se clamava, e amor acusava a son amat. Mas amor s'escusava dient que ella no era contra franca volentat, per ço cor gran mèrit e gran glòria des¡rava a sos amadors.
223Gran contrast e gran discòrdia lo enfre l'amic e amor, per ço cor l'amic s'ujava dels treballs que sostenia per amor. E era qüestió si era per defalliment d'amor, o de l'amic; e vengren-ne a jutjament de l'amat, lo qual puní l'amic ab llanguiment, e guaardonà-lo ab muntiplicament d'amor.
224Qüestió lo si amor era pus prop a pensament o a paciència. Solvé l'amic la qüestió, e dix que amor és engenrada en los pensaments, e és sostentada en la paciència.
225Veïns de l'amic són los bells capteniments de l'amat, e los veïns de l'amat són los pensaments de son amic, e los treballs e els plors que sosté per amor.
226Volc pujar molt altament la volentat de l'amic per ço que molt amàs son amat, e manà a l'enteniment que pujàs a tot son poder; e l'enteniment ho manà al remembrament. E tots tres pujaren contemplar l'amat en sos honraments.
227Partí's volentat de l'amic e donà's a l'amat; e l'amat mès en presó la volentat en l'amic, per ço que los per ell amat e servit.
228Deïa l'amic: — No es cuit mon amat que jo sia departit a amar altre amat; cor amor m'ha tot ajustat a amar un amat tan solament. Respòs l'amat, e dix: — No es cuit mon amic que jo sia amat e servit per ell tan solament, ans he molts amadors per qui són amat pus fortment e pus llongament que per sa amor.
229Deïa l'amic a son amat: — Amable amat: tu has mes ulls acostumats e nodrits a veer, e mes orelles a oir, tos honraments; e per açò és acostumat mon cor a pensaments, per los quals has acostumats mos ulls a plorar e mon cors a llanguir. Respòs l'amat a l'amic e dix que sens aitals costumes e nodriments no fóra escrit en lo llibre son nom, en lo qual són escrits tots aquells qui vénen a eternas benedicció, e son delits llurs noms del llibre on són escrits aquells qui van a eternal maledicció.
230En lo cor de l'amic s'ajusten los nobles capteniments de l'amat, e muntipliquen los pensaments e els treballs en l'amic, lo qual fóra finit e mort si l'amat muntiplicàs en los pensaments de l'amic pus de sos honraments.
231Venc l'amat albergar a l'hostal de son amic, e féu-li son amic llit de pensaments; e servien-li sospirs e plors. E pagà l'amat son hostal, de remembraments.
232Mesclà amor los treballs e els plaers en los pensaments de l'amic; e clamaren-se los plaers d'aquell mesclament, e acusaren amor a l'amat; e feniren e deliren los plaers, con l'amat los hacs departits dels turments que amor dóna a sos amadors.
233Los senyals de les amors que l'amicfa a son amat son: en lo començament plors, e en lo mig tribulacions, e en la fi mort. E per aquells senyals l'amic preica los amadors de son amat.
234Assoliava's l'amic, a acompanyaven son cor pensaments, e sos ulls llàgremes e plors, e son cors afliccions e dejunis. E com l'amic tornava en la companyia de les gents, desemparaven-lo totes les coses damunt dites, e estava l'amic tot sol enfre les gents.
235Amor és mar tribulada d'ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l'amic en la mar, e en son perill pereixen sos turments e neixen sos complimens.
236— Digues, foll: què és amor? Respòs: — Amor és concordança de tesòrica e de pràctica a una fi, a la qual se mou lo compliment de la volentat de l'amic, per ço que faca a les gents honrar e servir son amat. E és qüestió si la fi se cové pus fortment ab la volentat de l'amic qui desija ésser ab son amat.
237Demanaren a l'amic qui era son amat. Respòs que ço qui el faïa amar, desirar, llanguir, sospirar, plorar, escarnir, morir.
238Demanaren a l'amat qui era son amic. Respòs que aquell qui per honrar e lloar sos honraments no dubtava nulles coses, e qui a totes coses renunciava per obeir sos manaments e sos consells.
239— Digues, foll: ¿qual feix es pus feixuc e pus greu: o treballs per amor, o treballs per desamor? Respòs que ho demanàs als hòmens qui fan penitència per amor de son amat o per temor dels turments infernals.
240Adormí's l'amic e morí amor, cor no hac de què visquès. Despertà's l'amic e reviscolà amor en los pensaments que l'amic tramès a son amat.
241Deïa l'amic que ciència infusa venia de volentat, devoció, oració, e ciència adquisita venia d'estudi, enteniment. E per açò és qüestió qual ciència és pus tost en l'amic, ni qual li és pus agradable, ni qual es major en l'amic.
242— Digues, foll: d'on has tes necessitats? Respòs: — De pensaments, e de desirar, adorar, treballar, perseverança. — E d'on has totes aquestes coses? Respòs: — D'amor. —E d'on has amor? — De mon amat. — E d'on has ton amat? —De si mateix tan solament.
243— Digues, foll: vols ésser franc de totes coses? Respòs que hoc, exeptat son amat. — Vols ésser catiu? Respòs que: — Hoc de sospirs, e pensaments, treballs, e perills e exils, plors, a servir mon amat, al qual son creat per lloar ses valors.
244Turmentava amor l'amic per lo qual turment plorava e planvia l'amic. Cridava'l son amat que s'acostàs a ell per ço que sanàs. On pus l'amic a son amat s'acostava, pus fortment amor lo turmentava, cor mes d'amor sentia. E cor més de plaers sentia en més amava, pus fortment l'amat de sos llanguiments lo sanava.
245Malalta era amor. Metjava-la l'amic ab paciència, perseverança, obediència, esperança guaria l'amor. Emmalaltia l'amic; sanava-lo l'amat donant-li remembrament de ses virtuts e de sos honraments.
246— Digues, foll: què és solitudo? Respòs: — Solaç e companyia d'amic e amat. — E què és solaç e companyia? Respòs que solitudo estant en coratge d'amic qui no membra mas tan solament son amat.
247Qüestió lo feta a l'amic: — ¿On és major perill: en sostenir treballs per amor, o benanances? Acordà's l'amic ab son amat, e dix que perills per malanances són per impaciència, e perills per benanances són per desconeixença.
249Solvé l'amat amor, e llicencià les gents que en prenguessen a tota llur volentat; e a penes atrobà amor qui la metés en son coratge. E per açò plorà l'amic e hac tristícia de la deshonor que amor pren sajús enfre nós, per falses amadors e per hòmens desconeixents.
248Aucí amor en lo coratge de son vertader amic totes coses, per ço que hi pogués viure e caber; e hagra mort l'amic si no hagués membrança de son amat.
249Havia en l'amic dos pensaments: la un cogitava tots jorns en l'essència e en les virtuts de son amat; e l'altre cogitava en les obres de son amat. E per açò era qüestió qual pensament era pus llugorós, pus agradable a l'amat e a l'amic.
251Morí l'amic per força de gran amor. Soterrà'l en sa terra l'amat, en la qual fo l'amic ressucitat. E és qüestió l'amic de qual reebé major do.
252En la presó de l'amat eren malanances, perills, llanguiments, deshonors, estranyedats, per ço que no embargassen son amic a lloar sos honraments e a enamorar los hómens qui l'han en menyspreament.
253Estava l'amic un dia denant molts hòmens que son amat havia en est món massa honrats, per ço cor lo deshonraven en llurs pensaments. Aquells menyspreaven son amat e escarnien sos servidors. Plorà l'amic, tira sos cabells, bate sa cara e rompé sos vestiments; e cridà altament: — ¿Fo anc fet tan gran falliments com menysprear mon amat?
254— Digues, foll: vols morir? Respòs que: — Hoc, en los delits d'aquest món e en los pensaments dels maleïts qui obliden e deshonren mon amat; en los quals pensaments no vull ésser entès ni volgut, pus que no hi és mon amat.
255— Si tu, foll, dius veritat, seràs per les gents ferit, e escarnit, reprès, turmentat e mort. Respòs: — Segons aitals paraules, se segueix que si deïa falsies, los lloat, amat, servit, hontal per les gents, e defès dels amadors de mon amat.
256Falses lloadors blasmaven un dia l'amic en presència de son amat. Havia l'amic paciència, e l'amat justícia, saviea, poder. E l'amic amà més ésser blasmat e reprès, que ésser negú dels falses blasmadors.
257Sembrava l'amat diverses sements en lo cor de son amic, d'on naixia, e fullava, e floria e granava un fruit tan solament. E és qüestió si d'aquell fruit poden néixer diverses sements.
258Sobre amor està molt altament l'amat, e dejús amor està molt baixament l'amic. E amor, qui està en lo mig, davalla l'amat a l'amic, e puja l'amic a l'amat. E del davallament e pujament, viu e pren començament l'amor per la qual llangueix l'amic e és servit l'amat.
259A la dreta part d'amor està l'amat, e l'amic està a la sinestra; e per açò sens que l'amic no pas per amor, no pot pervenir a son amat.
260E denant amor està l'amat e detràs l'amat està l'amic. E per açò l'amic no pot pervenir a amor tro que ha passats sos pensaments e sos desirers per l'amat.
261Fa l'amat a son amic tres semblants a si mateix amats, en honraments, e valors. E enamora's l'amic de tots tres egualment, jatsia que l'amor sia una tan solament, a significança de la unitat, una en tres amats essencialment.
262Vestí's l'amat del drap en era vestit son amic, per ço que los son companyó en glòria eternalment. E per açò l'amic desirà tots jorns vermells vestiments, per ço que el drap sia mills semblant als vestiments de son amat.
263— Digues, foll: què faïa ton amat ans que el món fos? Respòs: — Covenia's a ésser per diverses proprietats eternals, personals, infinides, on son amic e amat.
264Plorava e havia tristícia l'amic com veïa a los infeels innorantment perdre son amat; e alegrava's en la justícia de son amat, qui turmentava aquells qui el coneixien e li eren desobedients. E per açò fo-li feta qüestió qual era major: o sa tristícia, o sa alegrança, ni si havia major benanança com veia honrar son amat, o major malanança com lo vela deshonrar.
265Esguardava l'amic son amat en la major diferència e concordança de virtuts, e en la major contrarietat de virtuts e de vicis, e en ésser perfecció, qui es covenen pus fortment sens defalliment e no ésser, que ab defalliment e ab no ésser.
266Los secrets de son amat veia l'amic, per diversitat, concordança, qui li revelaven pluralitat, unitat en son amat, per major conveniment d'essència sens contrarietat.
267Digueren a l'amic que si corrupció, qui és contra ésser en ço qui és contra generació, qui és contra no ésser, era eternalment corrompent corromput, impossible cosa seria que no ésser ni fi se concordàs ab la corrupció ni el corromput. On, per estes paraules, l'amic viu en son amat generació eternal.
268Si los falsetat ço per què l'amic pot mes amar son amat, fóra veritat ço per què l'amic no pot tant amar son amat: e si açò los enaixí, seguira's que defalliment los de major e de veritat en l'amat, e hagra en l'amat concordança de falsetat e menor.
269Lloava l'amic son amat, e deia que si son amat ha major possibilitat a perfecció e major impossibilitat a imperfecció, cové que son amat sia simple, pura, actualitat en essència e en operació. On, dementre que l'amic enaixí lloava son amat, li era revelada la trinitat de son amat.
270Veïa l'amic en nombre d'un e de tres major concordança que en altre nombre, per ço cor tota forma corporal venia de no ésser a ésser per lo nombre damunt dit. E per açò l'amic esguardava la unitat e la trinitat de son amat per la major concordança de nombre.
271L'amic lloava lo poder, e el saber e el voler de son amat, qui havien creades totes coses, enfora pecat; lo qual pecat no fóra sens lo poder, e el saber e el voler de son amat; al qual pecat no son ocasió lo poder, ni el saber ni el voler de son amat.
272Lloava e amava l'amic son amat com l'havia creat e li havia donades totes coses; e lloava'l e amava'l com li plac pendre sa semblanza e sa natura. E d'açò cové ésser feta qüestió qual llaor e amor deu haver major perfecció.
273Temptà amor l'amic de saviesa, e féu-li qüestió si l'amat l'amava mes en pendre sa natura o en recrear-lo. E l'amic lo embarbesclat, tro que respòs que la recreació se convenc a esquivar malanança, e l'encarnació a donar benanança. E de la responsió lo feta altra qüestió: qual lo major amor.
274Anava l'amic demanar almoina per les portes, per ço que remembràs l'amor de son amat a sos servidors, e per ço que usas d'humilitat, pobretat, paciència, qui son coses agradables a son amat.
275Dernanaren perdó a l'amic per amor de son amat; e l'amic no tan solament perdonà ans los donà si mateix e sos béns.
276Ab llàgremes de sos ulls recomptava l'amic la passió e la dolor que son amat sostenc per sa amor; e ab tristícia, pensaments, escrivia les paraules que deïa; e ab misericòrdia, esperança, se conhortava.
277L'amat e amor vengren veer l'amic qui dormia. L'amat cridà a son amic, e amor lo despertà. E l'amic obeí a amor, e respòs a son amat.
278Nodria l'amat son amic a amar; e amor ensenyava-li a perillar, e paciència l'adoctrinava con sostengués treballs per l'amor d'aquell a qui s'és donat per servidor.
279Demanava l'amat a les gents si havien vist son amic, e ells demanaren-li les calitats de son amic; e l'amat dix que son amic era ardit, temerós, ric e pobre, alegre, trist, consirós, e llanguia tots jorns per sa amor.
280E demanaren a l'amic si volia vendre son desirer; e ell respòs que venut l'havia a son amat per un tal diner que tot lo món ne poria ésser comprat.
281— Preïca, foll, e digues paraules de ton amat. Plora, dejuna! Renuncia al món l'amic, e anà cercar son amat ab amor, e lloava—lo en aquells llocs on era deshonrat.
282Bastia e obrava l'amic una bella ciutat on estegués son amat. Ab amor, pensaments, plants, plors e llanguiments l'obrava; e ab plaers, esperança, devoció, l'ornava; e ab fe, justícia, prudència, fortitudo, temprança, la guarnia.
283Bevia l'amic amor en la font de son amat, en la qual l'amat llavà los peus a son amic, qui moltes vegades ha oblidats, menyspreats, sos honraments; per què lo món és en defalliment.
284— Digues, foll: què és pecat? Respòs: — Entenció girada e enversada contra la final entenció e raó per què mon amat ha creades totes coses.
285Veïa l'amic que el món és creat, com sia cosa que eternitat se covenga mills ab son amat, qui és essència infinida en granea e en tota perfecció, que ab lo món, qui ha cantitat finida. E, per amo en la justícia de son amat vela l'amic que l'eternitat de son amat cové ésser davant a temps e a quantitat finida.
286Escusava l'amic son amat a aquells qui deien que el món és eternal, dient que son amat no hagra justícia perteta si no retés a cascuna ànima son cors; a lo qual no fóra bastant lloc ni matèria ordial; ni el món no fóra ordenat a una fi tan solament si los eternal; e si no ho fos, defallira en son amat perfecció de volentat, saviea.
287— Digues, foll: ¿en què has coneixença que la fe catòlica sia vera, e la creença dels jueus e dels sarraïns sien en falsetat e error? Respòs: — En les deu condicions del Llibre del gentil e dels tres savis.
288— Digues, foll: en què comença saviea? Respòs: En fe e en devoció, qui son escala on puja l'enteniment entendre los secrets de mon amat. — E fe e devoció, ¿d'on han començament? Respòs: — De mon amat, qui inlumena fe e escalfa devoció.
289Demanaren a l'amic qual cosa era major: o possibilitat, o impossibilitat. Repòs que possibilitat era major en creatura, e impossibilitat en son amat; con sia cosa que possibilitat e potència se concorden, e impossibilitat e actualitat.
290— Digues, foll: ¿qual cosa és major: o diferència, o concordança? Respòs que, fora son amat, diferència era major en pluralitat, e concordança en unitat, mas en son amat eren eguals en diferència e unitat.
291— Digues, amador: què és valor? Respós que lo contrari de la valor d'aquest món, la qual és desirada per los falses amadors vanaglorioses, qui volen valer havents desvalor o per ésser perseguidors de valor.
292— Digues, foll: has vist home qui sia orat? Respòs que ell havia vist un bisbe qui havia a sa taula molts anaps e moltes escudelles e talladors d'argent, e havia en sa cambra moltes vestedures e gran llit, e en ses caixes molts diners; e a la porta de son palau havia pocs pobres.
293— Foll: saps què és viltat? Respòs: — Vils pensaments.-— E què és lleialtat? — Temor de mon amat, nada de caritat e de vergonya, qui tem blasme de les gents. — E què és honrament? Respós: — Cogitar mon amat, e desirar e lloar sos honraments.
294Los treballs e les tribulacions que l'amic sostenia per amor, l'alteraren e l'enclinaren a impaciència; e représ-lo l'amat ab sos honraments e ab sos prometiments, dient que poc sabia d'amor qui s'alterava per maltrets ni per benanança. Hac l'amic contrició e plors, e pregà son amat que li retés amors.
295— Fol, digues: què és amor? Respòs que amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor: o a llibertat, o a servitud.
296Cridava l'amat son amic, e ell li responia dient: ¿Què et plau, amat que est ulls de mos ulls, e pensament de mos pensaments, e compliment de mos compliments, e amor de mes amors, e encara començament de mos començaments?
297Amat —deïa l'amic—: a tu vaig e en tu vaig, car m'apelles. Contemplar vaig contemplació, ab contemplació de ta contemplació. En ta virtut so, e ab ta virtut venc, d'on prenc vertut. Salut-te ab ta salutació, qui és ma salutació en ta salutació, de la qual esper salutació perdurable en benedicció de ta henedicció, en la qual beneït son en ma benedicció.
298— Alt est, amat, en tes altees, a les quals exalces ma volentat, exalçada en ton exalçament ab ta altea, qui exalça en mon remembrament mon enteniment, exalçat en ton exalçament, per conèixer tos honraments e per ço que la volentat n'haja exalçat enamorament e la memoria n'haja alta remembrança.
299— Glòria est, amat, de ma glòria; e ab ta glòria e en ta glòria,—dónes glòria a ma glòria, qui ha glòria de ta glòria. Per la qual tua glòria me son glòria, egualment, los treballs e los llanguiments qui em vénen per honrar ta glòria ab los plaers e els pensaments qui em vénen de ta glòria.
300— Amat: en lo carçre d'amor me tens enamorat ab tes amors, qui m'han enamorat de tes amors, per tes amors e en tes amors. Cor àls no est mas amors, en les quals me las estar sol e ab companyia de tes amors e de tos honraments. Car tu est sol en mi sol, qui son solitari ab mos pensaments, con la solitat tua, sola en honors, m'haja sola a lloar e honrar ses valors, sens temor dels desconeixents qui no t'han sol en llurs amors.
301— Solaç est, amat, de solaç; per què en tu assolaç mos pensaments ab ton solaç, qui és solaç e confort de mos llanguiments e de mes tribulacions, qui son tribulades en ton solaç con no assolaces los innorants ab ton solaç e com los coneixents de ton solaç no enamores pus fortment a honrar tos honraments.
302Clamava's l'amic, a son senyor, de son amat, e a son amat de son senyor. Deien lo senyor e l'amat: — ¿Qui fa en nos departiment, qui som una cosa tan solament? Responia l'amic e deïa que pietat de senyor e tribulació per amat.
303Perillava l'amic en lo gran pèlag d'amor, e conflava's en son amat, qui li acorria ab tribulacions, pensaments, llàgremes e plors, sospirs e llanguiments, per ço cor lo pèlag era d'amors, e d'honrar ses honors.
304Alegrava's l'amic cor era son amat, cor per son ésser es tot altre ésser esdevengut, e sostentat, e obligat, e sotsmès a honrar, servir, l'ésser de son amat, qui per null ésser no pot ésser delit, ni encolpat, ni minvat ni crescut.
305— Amat: en la tua granea las grans mos desirers, e mos pensaments, e mos treballs; cor tant és gran, que tota res és gran que de tu ha membrança, e enteniment e plaer; e ta granea fa poques totes coses qui son contra tos honraments, manaments.
306— Eternalment comença, e ha començat e començarà mon amat; e eternalment no comença ni ha començat ni començarà. E aquests començaments no són contradicció en mon amat, per ço cor és eternal, e ha en si unitat e trinitat.
307— Lo meu amat és un, e en sa unitat s'uneixen en una volentat mos pensaments e mes amors; e la unitat de mon amat abasta a totes unitats e a totes pluralitats; e la pluralitat qui és en mon amat abasta a totes unitats e pluralitats.
308— Sobirà bé és lo bé de mon amat, qui és bé de mon bé; cor és bé mon amat sens altre bé, cor si no ho los, mon bé fóra d'altre he sobirà. E cor no ho és, sia doncs tot lo meu bé despès en esta vida, a honrar lo sobirà bé, cor enaixí cové.
309— Sí tu, amat, saps mi pecador, si et las tu piadòs e perdonador. E cor ço que saps en tu és mellor que mi, doncs jo sé en tu perdó e amor, pus que tu las saber a mi contrició, e dolor, e desirer de pendre mort per lloar ta valor.
310— Lo teu poder, amat, me pot salvar per benignitat, pietat e perdó, e pot-me damnar per justícia e per colpes de mes falliments. Complesca ton poder ton voler en mi; cor tot és compliment, sia que em dons salvació o damnament.
311Amat: veritat visita la contrició de mon cor, e puja aigua a mos ulls coro ma volentat l'ama; e cor la tua veritat és sobiranà, puja veritat sajús ma volentat, a honrar tos honraments, e davalla-la a desamar mos defalliments.
312— Anc ver no lo ço en què mon amat no lo, e fals és ço en què mon amat no és, e fals serà ço en què mon amat no serà. E, per açò de necessitat es que sia veritat tot quant serà, ni lo, ni és, si mon amat hi és; e per açò fals és qui és en ver on mon amat no és, sens que no se'n segueix contradicció.
313Creà l'amat e destruí l'amic. Jutjà l'amat, plorà l'amic. Recrea l'amat, glòria a l'amic. Fení l'amat sa operació, e romàs l'amic eternalment en companyia de son amat.
314Per les carreres de vegetació, e de sentiment, e d'imaginació, e d'enteniment, volentat, anava l'amic cercar son amat; e en aquelles carreres havia l'amic perills e llanguiments per son amat, per ço que exalçàs son enteniment e sa volentat a son amat, qui vol que els seus amadors l'entenen e l'amen altament.
315Mou-se l'amic a ésser per l'acabament de son amat, e mou-se a no ésser per son defalliment. E per açò és qüestió qual dels dos moviments han major apoderament en l'amic naturalment.
316— Posat m'has, amat, enfre mon mal e ton bé. A la tua part sia pietat, misericòrdia, paciència, humilitat e perdó, ajuda e restaurament; a la mia part sia contrició, perseverança, membrança, ab sospirs, llàgremes e plors, de la tua santa passió.
317— Amat qui em las amar: si no m'ajudes, per què em volguist crear? ¿Ni per què per mi portest tantes llangors, ni sostenguist tan greu passió? Pus tant m'has ajudat a exalçar, ajuda'm, amat, a davallar, a membrar, aïrar, mes colpes e mos defalliments, per ço que mills mos pensaments pusquen pujar a desirar, honrar, lloar tes valors.
318— Mon voler has fet franc a amar tos honraments, e a menysprear tes valors, per ço que pusques a mon voler muntiplicar tes amors.