Anaxàgores
Filòsof presocràtic grec (c. 500–428 aC), nascut a Clazòmenes, a l'Àsia Menor, i traslladat a Atenes, on va convertir-se en el primer filòsof documentat a establir-hi residència de manera continuada, exercint una influència decisiva sobre Pèricles, de qui va ser mestre i amic proper, i probablement també sobre Sòcrates i Eurípides. La seva contribució cosmològica central va ser la doctrina de les «llavors» (spermata) o partícules infinitament divisibles: a diferència d'Empèdocles, que reduïa tota la realitat a quatre elements, Anaxàgores va sostenir que la matèria conté una quantitat infinita de qualitats bàsiques diferents, cadascuna present en tota cosa en proporcions variables —«en tot hi ha una part de tot»—, de manera que allò que anomenem «or» és simplement matèria en què predomina la qualitat de l'or, mentre que la resta de qualitats hi són presents en proporcions ínfimes però reals. Per explicar l'origen del moviment i l'ordre còsmic va introduir el concepte de Nous (Ment o Intel·lecte), un principi ordenador separat de la matèria, infinit, autogovernat i pur, que posa en marxa un moviment rotatori originari a partir del qual s'organitza tot el cosmos —una innovació que Aristòtil va lloar per introduir per primer cop una causa racional i teleològica en la filosofia natural grega, encara que li retreia, a través de la crítica de Sòcrates al Fedó de Plató, no haver-la aplicat amb prou consistència mecanicista. Anaxàgores va defensar també explicacions naturalistes i no mitològiques de fenòmens astronòmics, sostenint que el Sol era una massa de pedra incandescent més gran que el Peloponès i que la Lluna reflectia la seva llum i rebia ombra de la Terra en els eclipsis, tesis que el van portar a ser acusat d'impietat (asebeia) a Atenes en un procés amb rerefons polític contra Pèricles; condemnat o amenaçat de mort, va haver de fugir a Làmpsac, on va fundar una escola i va morir honrat per la comunitat local.