Bonaventure
Frare franciscà, teòleg, filòsof i cardenal italià (Giovanni di Fidanza, c. 1217–1274), nascut a Bagnoregio, a la Toscana, guarit segons la tradició d'una malaltia infantil greu gràcies a la intercessió de sant Francesc d'Assís, episodi que hauria motivat el seu ingrés posterior a l'orde franciscà, i format a la Universitat de París sota Alexandre de Hales, on va esdevenir company d'estudis i amic proper de Tomàs d'Aquino, malgrat representar dins l'escolàstica del segle XIII una síntesi filosòfica notablement diferent, més arrelada en la tradició agustiniana i franciscana que en l'aristotelisme que Tomàs estava introduint. Elegit ministre general de l'orde franciscà el 1257, en un moment de crisi interna profunda entre els sectors més rigoristes (els «espirituals», partidaris d'una pobresa absoluta) i els més moderats, Bonaventura va exercir un lideratge conciliador decisiu que va evitar l'escissió de l'orde, alhora que va redactar la Legenda maior, la biografia oficial de sant Francesc que l'orde va adoptar com a única versió canònica, ordenant la destrucció de biografies anteriors considerades menys convenients. La seva obra filosòfica i mística més influent, l'Itinerari de la ment a Déu (Itinerarium mentis in Deum, 1259), traça, en un dels textos místics més elegants de tota l'edat mitjana, un recorregut espiritual sistemàtic en sis etapes ascendents —des de la contemplació de les traces de Déu en el món sensible, passant per la pròpia ànima com a imatge divina, fins a la contemplació final de Déu mateix com a Ésser i com a Bé—, culminant en un èxtasi místic que transcendeix tota comprensió racional discursiva, en una síntesi personal entre rigor filosòfic escolàstic i profunditat mística franciscana. Filosòficament, Bonaventura va defensar una teoria de la il·luminació divina d'arrel agustiniana segons la qual tot coneixement humà cert requereix la participació de la llum increada de Déu, en contrast amb l'aristotelisme empirista que Tomàs desenvoluparia, i va sostenir contra els aristotèlics radicals que el món havia de tenir necessàriament un començament temporal absolut, no podent ser etern. Canonitzat el 1482 i declarat Doctor Seràfic per la seva profunditat mística, Bonaventura és considerat, juntament amb Tomàs d'Aquino, un dels dos grans sistematitzadors teològics de l'alta escolàstica del segle XIII.