Empèdocles
Filòsof presocràtic, poeta, metge i taumaturg grec (c. 494–434 aC), nascut a Agrigent, a Sicília, figura envoltada des de l'antiguitat d'una aurèola llegendària que barreja la reflexió filosòfica racional amb la pràctica religiosa i la fama de fer miracles, i que ell mateix va cultivar activament presentant-se en els seus propis versos com un déu exiliat entre els mortals. Políticament actiu en la seva ciutat natal, on va defensar posicions democràtiques contra l'oligarquia local, la seva obra filosòfica, transmesa fragmentàriament en dos poemes en hexàmetres, Sobre la naturalesa i Purificacions, constitueix una de les síntesis més originals de la filosofia presocràtica. A Sobre la naturalesa exposa la seva teoria dels quatre elements o «arrels» (foc, aire, aigua i terra) com a components eterns i immutables de tota la realitat material, la combinació i separació dels quals, governada per dues forces còsmiques oposades que ell anomena Amor (Philia) i Odi o Discòrdia (Neikos), explica tota la generació i corrupció de les coses del món sensible sense necessitat d'apel·lar, com Parmènides, a la impossibilitat lògica del canvi. Aquest esquema cosmològic cíclic, en què l'univers oscil·la eternament entre una fase d'unitat total sota el domini de l'Amor (l'Esfera) i una fase de dispersió total sota el domini de l'Odi, va influir decisivament sobre la teoria dels quatre elements que Aristòtil adoptaria i que dominaria la física occidental durant més de dos mil anys. A Purificacions, en canvi, desenvolupa una doctrina religiosa òrfico-pitagòrica de la transmigració de les ànimes (metempsicosi), segons la qual els «dèmons» caiguts, entre els quals s'hi compta ell mateix, han de vagar durant milers d'anys reencarnant-se en diverses formes de vida com a càstig per una culpa primordial, fins a purificar-se completament. La llegenda antiga, potser apòcrifa, explica que Empèdocles va morir llançant-se al cràter del volcà Etna per demostrar la seva pròpia divinitat.