Georges Sorel
Filòsof social i teòric revolucionari francès (1847–1922), format com a enginyer de camins i canals, va exercir aquesta professió durant gairebé vint-i-cinc anys abans de retirar-se el 1892 per dedicar-se completament a l'estudi filosòfic i polític, un itinerari intel·lectual heterodox que el va portar a travessar successivament posicions properes al marxisme ortodox, el sindicalisme revolucionari, un breu flirteig amb l'Action Française monàrquica i finalment una simpatia ambigua tant pel bolxevisme com pel feixisme naixent, cosa que ha fet de Sorel una de les figures ideològicament més difícils de classificar del pensament europeu de principis del segle XX. La seva obra més influent, Reflexions sobre la violència (1908), constitueix un atac frontal contra el marxisme reformista i parlamentari de la Segona Internacional, al qual Sorel acusava d'haver traït l'esperit revolucionari original del socialisme convertint-lo en una simple gestió administrativa del capitalisme existent. Enfront d'aquesta deriva, Sorel va proposar el concepte central de «mite social»: la vaga general revolucionària no s'havia d'entendre com una predicció històrica literal sobre com esdevindria la revolució, sinó com una imatge mobilitzadora, no racional però psicològicament eficaç, capaç de generar en els treballadors la voluntat, l'heroisme i la disposició a la lluita necessaris per enfrontar-se al poder establert, amb independència de la seva exactitud factual futura. Sorel defensava també una «violència proletària» netament diferenciada de la «força» estatal repressiva, considerant la primera com una manifestació ètica i regeneradora capaç de restaurar la vitalitat moral d'una civilització que ell percebia com decadent, mercantilitzada i mancada de grandesa. Aquesta teoria del mite mobilitzador, aplicable en principi a qualsevol causa revolucionària amb independència del seu contingut ideològic concret, va exercir una influència directa i documentada tant sobre el sindicalisme revolucionari francès i italià com, de manera més controvertida, sobre la retòrica i l'estètica política del feixisme mussolinià, cosa que ha convertit Sorel en objecte de debat historiogràfic persistent sobre la seva responsabilitat intel·lectual en la gènesi de les ideologies totalitàries del segle XX.