Ibn Khaldun
Historiador, sociòleg i home d'estat nord-africà (1332–1406), nascut a Tunis en una família aristocràtica andalusina emigrada arran de la Reconquesta, i una de les ments més originals de la història intel·lectual medieval. Va rebre una educació clàssica completa en dret islàmic, teologia i literatura àrab abans de portar una vida agitada de funcionari, diplomàtic i cortesà entre els sultanats del Magreb, Granada i Egipte, sovint enredat en intrigues polítiques que el van dur, si més no una vegada, a la presó i que el van forçar a canviar repetidament de senyor i de bàndol; l'episodi més cèlebre de la seva vida va ser la seva entrevista amb Tamerlà durant el setge de Damasc el 1401, on, davallat amb cordes des de la muralla, va negociar la seguretat de la ciutat i va deixar un relat detallat de la conversa. La seva obra mestra, la Muqaddima («Introducció», 1377), concebuda originàriament com a pròleg a una gran història universal titulada Kitab al-Ibar, es va convertir en un tractat autònom i revolucionari sobre els principis de la societat humana: hi va desenvolupar el concepte d'asabiyya, la cohesió i solidaritat de grup que explica l'ascens i la caiguda de dinasties i civilitzacions en cicles generacionals d'aproximadament tres generacions, va analitzar la transició de la vida nòmada i beduïna a la sedentària i urbana i les seves conseqüències polítiques, econòmiques i morals, i va anticipar idees d'economia (teoria del valor-treball, corbes de població i producció) i de sociologia que Occident no redescobriria fins segles després. Sovint considerat, amb raó, el fundador de la sociologia i la filosofia de la història com a disciplines empíriques, la seva influència real en el pensament islàmic posterior va ser més aviat modesta fins que Occident el va «redescobrir» al segle XIX, moment a partir del qual pensadors com Arnold Toynbee l'han elogiat com un dels historiadors més grans de tots els temps.