Jakob Böhme
Místic i teòsof cristià alemany (1575–1624), nascut prop de Görlitz, a la Silèsia, sabater d'ofici sense educació formal més enllà del que li va oferir l'escola de la parròquia, la vida i l'obra del qual van estar marcades per una sèrie d'experiències visionàries fulminants. La primera, cap al 1600, va succeir en contemplar la llum del sol reflectida en un plat d'estany, un instant en què va sentir que se li revelava de cop la unitat interior de tota la creació i els secrets últims de la natura; una segona experiència, més profunda, el 1610, el va portar a escriure Aurora, o l'alba naixent (1612), tractat que, difós en manuscrit sense el seu consentiment, li va valer la persecució immediata del pastor local Gregor Richter i la prohibició oficial d'escriure, que va desobeir en secret durant anys fins a la seva mort. En obres com Els sis punts teosòfics, Mysterium magnum i El camí cap a Crist, va desenvolupar una cosmovisió mística d'una originalitat i una foscor extraordinàries, expressada en un llenguatge dens ple de neologismes i imatges alquímiques i astrològiques: Déu és un abisme (Ungrund) sense fons, anterior a tota determinació i fins i tot a si mateix, que es genera i s'articula a si mateix a través d'un procés dialèctic de contraccions i expansions, de foscor i llum; i el mal —encarnat en la caiguda de Llucifer i d'Adam— no és una simple absència de bé sinó un principi necessari («el no» o «la ira») sense el qual la llum divina no podria manifestar-se, conèixer-se a si mateixa ni gaudir de la seva pròpia bondat. Menyspreat i marginat pels teòlegs luterans oficials del seu temps, que el consideraven un heretge perillós, la seva influència posterior va ser immensa i inesperada: sobre el pietisme alemany, sobre l'idealisme de Hegel i Schelling (que hi van veure una anticipació de la dialèctica especulativa), sobre poetes i visionaris romàntics anglesos com William Blake, i sobre corrents esotèrics i teosòfics fins avui.