Gottfried Wilhelm Leibniz
Polímata, filòsof i matemàtic alemany (1646–1716), nascut a Leipzig, una de les últimes ments veritablement universals de la història: va fer contribucions originals a la lògica, la metafísica, el dret, la teologia, la lingüística, la geologia i la diplomàcia, alhora que exercia com a bibliotecari i conseller de la cort de Hannover, i mantenia una correspondència epistolar amb centenars de corresponsals arreu d'Europa. Va desenvolupar de manera independent de Newton —amb qui va mantenir una amarga disputa de prioritat que va enverinar la resta de la seva vida i va dividir la comunitat científica europea— el càlcul infinitesimal, i la seva notació, més clara i pràctica que la newtoniana, és encara avui la que s'utilitza universalment. En metafísica, la seva obra cabdal, la Monadologia (1714), proposa que la realitat última es compon de mònades, substàncies simples, indivisibles i sense finestres que no interactuen físicament entre si però que Déu ha «pre-establert» en una harmonia perfecta que fa que els seus estats interns evolucionin en perfecta correspondència, com rellotges sincronitzats des de l'origen sense necessitat de contacte causal directe. A la Teodicea (1710) va defensar que aquest és «el millor de tots els mons possibles» —tesi que Voltaire ridiculitzaria amb el seu Pangloss al Càndid—, argumentant que Déu, en la seva bondat i saviesa infinites, va haver de triar entre infinits mons possibles aquell que maximitza el bé total tot i contenir un mínim inevitable de mal metafísic, físic i moral. Va concebre a més el projecte d'una characteristica universalis, un llenguatge lògic simbòlic universal capaç de reduir tot raonament a un càlcul mecànic, i va dissenyar una de les primeres calculadores mecàniques capaces de multiplicar i dividir —una anticipació sorprenent de la lògica formal moderna i, indirectament, de la informàtica. Va ser també cofundador i primer president de l'Acadèmia de Ciències de Berlín.