Mahābhārata
Èpica sànscrita de l'Índia antiga, atribuïda tradicionalment al savi Vyasa —que segons el relat mateix n'és a més un personatge, avantpassat dels herois protagonistes—, i amb uns cent mil versos («shlokas»), la narració llarga més extensa de tota la literatura mundial, unes set vegades la longitud combinada de la Ilíada i l'Odissea. Composta al llarg de diversos segles, probablement entre el 400 aC i el 400 dC, per múltiples mans anònimes que hi van anar afegint capes narratives, filosòfiques i doctrinals, la seva trama central narra el conflicte dinàstic entre dues branques d'una mateixa família reial, els Pandava i els Kaurava, arran d'una disputa successòria i d'una humiliant partida de daus que culmina en la gran batalla de Kurukshetra, on s'exterminen mútuament gairebé tots els llinatges guerrers de l'Índia. Al voltant d'aquest nucli èpic s'hi entrellacen centenars de relats secundaris, lleis, tractats de filosofia i política com l'Arthashastra en miniatura del llibre de la pau, genealogies i himnes, formant una autèntica enciclopèdia de la civilització índia antiga que la tradició mateixa descriu com contenint «tot el que existeix» —i el que no hi és, «no existeix enlloc». El seu episodi més cèlebre i espiritualment influent és la Bhagavad Gita, el diàleg entre el príncep Arjuna, paralitzat pel dubte moral davant la perspectiva de matar els seus propis parents, i el déu Krixna abans de la batalla, sobre el deure (dharma), l'acció desinteressada i les diverses vies d'alliberament espiritual, que s'ha llegit sovint com un text independent però que forma part orgànica de l'obra completa. Considerat per l'hinduisme com a itihasa —«així va passar», una categoria a mig camí entre la història sagrada i el mite—, el Mahabharata continua sent avui la font narrativa i moral més influent de la cultura índia, revisitada incomptables vegades en teatre, dansa, cinema i televisió, i venerat com un cinquè Veda per molts hindús.