Nicolas Malebranche
Filòsof i teòleg francès (1638–1715), nascut a París amb una malformació física que li va afeblir la salut de per vida, ordenat prevere de l'Oratori de Jesús el 1664, i que va experimentar, segons narra la tradició, una veritable revelació intel·lectual en llegir per casualitat el Tractat de l'home de Descartes, descobriment que el va llançar a una dedicació filosòfica apassionada dins la tradició cartesiana, que va desenvolupar de manera original i radical fins a límits que el propi Descartes probablement no hauria acceptat. La seva obra magna, La recerca de la veritat (1674-1675), desenvolupa la seva doctrina més cèlebre, l'«ocasionalisme», segons la qual, atès que la ment i el cos són substàncies radicalment heterogènies (com havia establert Descartes), cap ens finit —ni cos ni ment— pot exercir causalitat eficaç real sobre cap altre ens; l'única causa veritable de qualsevol esdeveniment és Déu mateix, que actua directament en cada «ocasió» en què sembla produir-se una relació causal entre criatures, de manera que quan, per exemple, la voluntat decideix moure un braç, aquesta voluntat és merament l'ocasió que Déu aprofita per produir directament el moviment corporal. D'aquesta metafísica radicalment teocèntrica, Malebranche deriva la seva no menys cèlebre teoria de la «visió en Déu»: atès que les idees pures i universals no poden trobar-se en la ment finita ni en la matèria, els humans percebem i coneixem el món no directament sinó a través de les idees eternes que existeixen en l'enteniment diví mateix, al qual la ment humana té accés parcial gràcies a la il·luminació divina, tesi que el va enfrontar en una llarga i cèlebre controvèrsia filosòfica amb Antoine Arnauld sobre la naturalesa de les idees i la percepció. Malebranche va desenvolupar també una teodicea original que conciliava l'existència del mal amb la bondat divina argumentant que Déu, en la seva perfecta saviesa, actua sempre mitjançant lleis generals simples i uniformes en lloc de miracles particulars constants, de manera que certs mals particulars són el preu inevitable, però racionalment justificat, de l'ordre general més savi i simple possible. La seva síntesi entre cartesianisme, agustinisme i teologia catòlica va exercir una influència notable sobre Berkeley, Hume i Leibniz, malgrat que la seva obra va ser inclosa a l'Index de llibres prohibits per l'Església catòlica poc després de la seva mort.