«Havent rehebut lo saulconduyt jo'm so partit ab lo dit porter, e, esser arribat denant la reyal potestat del dit Rey dels animals, fiu-li aquella reverencia aytal com a tot Princep e Senyor se pertany. E, encontinent que los animals me veheren, s'aplegaren tots alentorn del Rey, pensants que ell donàs contre mi qualque crudel sentencia. Mas lo dit Rey, com aquell qui era fort savi, discret e de gran justicia, encontinent que'm vehé, me féu passar avant e me féu seure entre los principals barons de sa cort; e com ell era ben entenimentat e enginyós, pensant que per temença d'ell, o per vergonya de tant d'animals qui lla eren presents, jo no pogués o sabés respondre als articles dels quals jo'n seria enqués, mostrà'm gran amor, e ab bona, gojosa e riallera cara me començà a demanar moltes coses gens no tocant l'afer de què n'era qüestió, aixi com es lo costum de tot noble Rey o Senyor, a fi que tot acostumant-me de parlar ab ell e ab los altres grans barons, jo fos pus ardit a respondre a ço de què seria interrogat. D'aquesta cosa jo n'haguí en mon cor un sobiran plaer e goig, e retí lloança a Déu qui m'havia guardat e delliurat d'aixi gran brogit e tempesta suscitada a mon arribada, e comencí a rependre coratge, car tota la primera pahor fon passada. E après moltes converses aytals com vos he dit, vets-aci lo Rey, lo qual en baixes e corteses paraules me dix: Lo Rey dels animals diu a fra Encelm «Fra Encelm, pervengut es a nostra reyal noticia una paraula que vos diguerets publicament, e sotstenits, prehicats e afermats que vosaltres, fills d'Adam, sóts pus nobles e de pus gran dignitat que no som entre nosaltres, animals. Och e pus, ço qui pitjor es, dehits e crehets fermament e, ço prehicant, manats que sia crehegut que Déu Tot-poderós no ha creat nosaltres sinó per a vostre servey; e que vosaltres sóts per rahó nostres senyors, e nosaltres vostres vassalls de dret. Nosaltres gens no crehem aytal cosa, e no podem pensar que una tant gran follia o aixi gran vilania sia precehida d'una aixi alta sciencia e prudencia com es la vostra; e crehem que tal anomenada no sia divulgada de vós, sinó per algú qui vos sia enemich o malvolent qui ha volgut obscurehir vostre bo e honorable renom. E per tant pregam-vos mantinent que'ns assegurets pertocant aquest dubte. E aquesta es la principal rahó per la qual vos havem fet venir denant nostra reyal presencia.»
La resposta de fra Encelm «Aprés que jo haguí ohit les curials paraules del Rey, fiu-li aytal resposta com se segueix: «Molt alt e poderós Princep e Senyor: sapia la vostra reyal altesa que tot ço que vos ha estat dit de mi es veritat; e refiant-me de present de vostra gran justicia, e sabent que sóts Senyor d'aixi gran fermesa que ja més amor ne oy no vos poria faher eixir de la dreta via, och e ver que jamés no procehiriets en fer negun cars sens rahó, jo vull bé que sapiats que jo crech fermament e prehich que nosaltres, fills d'Adam, som pus nobles e de pus gran dignitat que no vosaltres, animals. E no vos en sapia gréu, Senyor, car jo ho entench a provar per vives rahons si plau a la vostra alta Senyoria en açò donarme audiença, suplicant-vos no voler fer contra mi neguna cosa ab furor o enfelloniment, mas que us placia leixar-los enrere e metre rahó e justicia enant. Car lo gran e savi Cató diu: que ira empatxa l'enteniment en sort que no pot albirar la veritat. E si jo no prove ma opinió ésser vera, fahets a les hores de mi tot en aixi com a la vostra alta Senyoria plaurà.»
Com tots los animals se levaren ab gran brogit contra lo dit frare «Envides haguí jo acabat mon rahonament que tots los animals ab gran tabustoll e brogit, tots a una veu cridant altament, digueren: «Muyra lo traydor fra Encelm!» E no fós un gran lleopart, gran senescal del dit Rey, qui havia nom En Magot de la pell clapada, lo qual, saltant, meté's denant dels animals cridant: «Gens no siats traydors, car lo Rey nostre Senyor l'ha assegurat», verament jo pens que ma vida fós estada esplegada. Encontinent que los dits animals entengueren que jo era assegurat del Rey, callant-se romangueren en pau; noresmenys ells mormorejaven tots temps e rondinaven contra mi. Mas lo Rey, après haver ohit mes paraules, tirà's a un depart per a parlamentar ab los seus, ço que fon per l'espay de mija hora, e aprés, girant-se devers mi, dix-me: «Fra Encelm, nós e nostres consellers e barons havem ohit la vostra imprudent resposta e indiscreta, per la qual, si no fós estat la fermança que per nós vos ha estat feta, vós hauriets merescut de rehebre tal pena, que tot altre hom, o fill d'Adam qui seria dotat d'intelligencia o juhí, tanta no hauria ja més d' audacia o presumpció que contra nosaltres gosàs dir o divulgar aytals ne aixi horribles paraules com vós havets profert en vostra malhaurada e avol resposta; mas així com en nostra reyal cort hom usa pus de misericordia que no fa de rigorosa justicia a l'encontre dels malfactors, per lo consentiment e volentat de nostres consellers, barons e lleyals servidors, nós vos donam e atorgam l'audiencia per vós demanada.»
Com l'ase fon delegat per a disputar contra fra Encelm «E ab la fi que sapiats clarament que nosaltres, animals, som de pus gran noblesa e dignitat, que vosaltres no sóts, e que, per rahó e ab bon dret nosaltres devem ésser vostres Senyors e vosaltres nostres sotsmesos e servicials, leixant donchs enrere molts nobles e enginyosos animals los quals en dos o tres mots vos farien callar com un mut, volem e de present deleguem que l'ase ronyós de la coha tallada vos haja a respondre, quant que ell sia lo pus malastruch e miserable animal qui sia en la nostra cort. E pertant adreçats-vos a ell, proposant-li totes vostres rahons e provant ço que havets dit contra nosaltres ésser veritat.» Per què girant-me, jo viu de costa prop de mi un mesqui e malhaurat ase, tot escorxat, vormós, ronyós e sens coha, lo qual (com jo crech) no hagués valgut deu diners a la fira de Tarragona, e tenguí'm per escarnit, coneixent clarament que ells fahien bef de mi. Tota vegada, pus per temença que no per vergonya, me calgué contentar-me'n e pacientment comportar. E, en açò estant, girant-se devers mi, l'ase ronyós me dix: L'ase parla a fra Encelm per gran audacia «Fra Encelm, per molt que no siats digne que vos responga, totavia no podent contredir al molt exprés manament del molt alt e poderós Princep, nostre Senyor lo Rey, cové'm (com a bo e lleyal sotsmès e servidor) complir e observar açò. E per ço, en nom de Déu, jo vull ohir de vós a present les rahons e proves que tenits, la una apres l'altra, e quan les haurets dites, jo respondre us he segons que Déu me consellarà.»
Aquestes paraules foren-me colps de llança, vehent-me menyspreat d'una aixi mesquina bestia com era aquell entecat e malhaurat ase; mas per venir a ma intenció, sabent segons l'Escriptura que aquell qui pateix no es vençut, leixant tot desplaer e malinconia aprop mon caperó, jo enantí les paraules que sentirets aci aprés.
Aci comença la disputa de fra Encelm contra l'ase «Senyor ase, la primera prova e rahó que nosaltres, fills d'Adam, allegam per a provar que som de pus gran noblesa e dignitat que no vosaltres, animals, és presa de l'excellent forma e bella figura que havem. Car nosaltres som ben fets e composts de nostres membres, e tots ben ordonats per belles proporcions corresponent les unes ab les altres, car los homens grans han les cames llongues, e los braços llonchs e aixi meteix tots los altres membres segons la llonguea del cors; e los homens petits han les cames curtes, los braços curts, e aixi són tots proporcionats segons la statura de llurs cossos. E vosaltres, animals, sóts fets al contrari: car en vosaltres no ha neguna proporció de membres, e jo us ho vull declarar distinctament.»
De la proporció dels animals «L''orifany, aixi com podets veure clarament, ha lo cors fort gran, los uylls petits. Lo camell: gran cors, llonch coll, llongues cames, petites aurelles e la coha curta. Los bous e taures: gran pel, llongues cohes e no han gens de dents a les barres part davant. Los moltons: gran pel, llonga coha e sens barba. Los conills, quant que sien petits animals, han les aurelles pus grans que no ha lo camell, e aixi trobarets molts e quaix infinits animals tots variables sens la justa proporció en los llurs membres, e per aquesta rahó apar clarament que nosaltres, fills d'Adam, som de pus gran noblesa que no vosaltres, animals.»
La resposta de l'ase «Fra Encelm, vós fahets gran pecat menyspreant los animals dels quals havets parlat, e no sóts tant innocent que no sapiats que qui menyspresa alguna obra, o en diu mal, lo menyspreu o mal redunda sus lo senyor e autor de l'obra. Vos dehits donchs mal del Creador qui los animals ha creat, ço qui prové del feble enteniment qui es en vós, e no entenets gens la materia de la qual n'es qüestió. Sapiats que nostre Senyor Déu ha creat tots los animals que havets nomenat, fort saviament e bé. E de ço testimonieja Moysen en lo Genesi, capitol primer, aon diu que Déu vehé tot ço que ell havia fet, e vetsaci que era molt bo. En açò donchs no hi havia res a redir. Jo vull, encara més, que sapiats que Déus ha fet a l'orifany grans e llongues aurelles per ab aquelles aostar les mosques de sos uylls e de sa boca, la qual ell té tostemps oberta per causa de les grans dents que li ixen de fora, les quals Déu li ha donades per a la defensió de son cors. E a ço que vós dehits que segons la proporció de son cors ell deuria haver grans uylls, jo vull que sapiats que si sos ulls vos semblen petits, la virtut qui es en ells per veure e coneixer es tant perfeta e sotil que pot veure de cent lleugues lluny si s'estarà en qualque alta muntanya. Vos sembla donchs que una aixi gran vista no sia proporcionada ab son gran cors? Certes och, e no hi ha que redir; och encare jo vull que sapiats que tots los animals del món qui han grans ulls e grossos, ixents de fora lo cap, han feble e avol vista e aquells qui'ls han petits han bona e sotil vista.»
De la proporció del camell «Lo camell per ço com ha llongues cames e cal que visca de les herbes de la terra, lo Déu Tot-poderós ha-li creat lo coll llonch a fi que'l pusca abaixar fins a terra e que ell pusca gratar ab les dents les extremitats de son cors. Aixi meteix e per semblant manera, Déus Tot-poderós ha creat tots los membres dels animals dels quals havets parlat per llurs necessitats en tots llurs afers; mas ab la fi que jo ho faça curt no'n vull declarar pus avant, car aixi no ho entendriets pas. Perquè vostra falsa rahó no es abastant a provar vostra opinió errada ésser vera. Per tant jo us dich que si havets altra rahó que la metats denant, e haurets resposta suficient.»
Fra Encelm diu a l'ase «Senyor ase, hi ha una altra rahó per la qual nosaltres som de pus gran noblesa e dignitat que no sóts vosaltres. Car lo Déu Tot-poderós nos ha donat e atorgat los cinch senys corporals, los quals són oure, veure, oldre, gustar e tocar. E encare que'ls haja donats a vosaltres, noresmenys no són tant acomplits ne perfets com en nosaltres, car, ab açò, ell nos ha donat bona memoria, per la qual considerem les coses a sdevenir e nos membra de les absents e passades. Mas vosaltres no us recordats d'altra cosa sinó del present, e per aquesta rahó apar molt clarament que nosaltres som de pus gran dignitat e noblesa que no vosaltres.»
L'ase respon e diu L'ase respon e diu «Fra Encelm, ohint l'anomenada de vostra sciencia e saviesa qui vola per tota aquesta contrada, abans que jo us conegués o vos hagués ohit parlar, sapiats que jo us havia en gran reputació de saviesa, mas a present, trobant lo contrari, jo us tinch per una grossera persona e de gran peguesa. Eh! Hom de Déu! Sots per ventura fora de seny e d'enteniment? Un infant de cinch anys no hauria a dir aytals paraules, mas haver vergonya de pensar-les tant solament. Tota vegada, puys que havets aixi perdut la memoria, mantinent totresponent-vos, jo us declararé (si'm sabets entendre) com lo Déus Tot-poderós ha donat a nosaltres, animals, tots los cinch senys corporals pus sencers e perfets que no a vosaltres e mellor memoria o recordança. Obrits donchs sus are vostres aurelles e ascoltats mes paraules.»
Del primer seny corporal de l'animal «Lo primer seny corporal es l'oure. Hajats esguart, si bo vos sembla, fra Encelm, com moltes e espesses vegades alguns dels fills de Adam cavalcant sus qualque animal, sia cavall o mul, són ujats de cavalcar, specialment d'estiu per la gran calor, e avallant per a refrescar-se e reposar s'asseuen sots l'ombra de qualque arbre, tenint los dits cavalls o muls per la regna, e, venint per lo camí qualque hom de peu, lo dit cavall o mul l'ou venir ohint son caminar, e, coneixent que son home no l'ou, ell volent-ho fer saber, tira lo frè e areça les aurelles, esguardant del costat per lo qual l'hom vé, e per tals actes lo cavalcador despertat se lleva en peus e sguarda a l'endret on ell ha vist esguardar lo cavall o mul, e veu l'hom qui es encare a pus d'un tret de ballesta lluny del lloch on ell es; e algunes vegades sent lo dit cavall o mul venir qualque llop o ca, e fa los dits actes aytant e aixi llongament com ell coneix que'l cavaller lo pot ben veure o ohir. Vejats donchs, fra Encelm, quin ha mellor o pus sotil ohida: lo cavall o mul qui d'un gran tret de ballesta ou venir l'hom a peu, o lo cavalcador qui, après que l'hom a peu es denant ell e'l saluda, no ou ses passes ni aquelles del ca qui passarà denant ell. E cent milia altres proves vos donaria d'açò, mas a fi de no perllongar massa mon parlar jo vull fer resposta a vostres proves e rahons.»
Del segon seny cor-poral de l'animal qui es lo veure «Lo segon seny corporal dels animals es lo veure. Quin home es huy al món, fra Encelm, de tant perfeta e clara vista qui pusca veure coses petites d'una lleuga lluny? E l'aguila e lo voltor veuen e sguarden de pus de cinquanta lleugues alt en l'ayre lo conill o la perdiu o qualque altre animal viu o mort en la terra. E quant es de la perfeta vista dels animals, ella mostra's clarament, fra Encelm, en les grans tenebres on hi fa fosch, e on los fills d'Adam no poden res veure sense llum, los nobles lleons e altres animals, generalment fins los gats, cans, e rats, veuen e contemplen mills e pus clarament que no fan los fills d'Adam en ple jorn.»
L'ase parla de la perfeta vista de la somera del profeta Balaam «Vós veurets més encare, fra Encelm, si llegits lo cap. XXII del Llibre dels Nombres tractant de la somera del profeta Balaam, quan lo rey Balac lo tramès per malehir lo poble d'Israel. E nostre Senyor Déus tramès son Àngel ab l'espasa en mà ab la fi que no'l leixàs passar pus oltra; l'Angel se més al mig del camí, e la somera, vehent l'Angel dret ab l'espasa, hach pahor e s'aturà. E lo profeta gens no vehent l'Angel batia dels esperons la dita somera per a fer-la passar oltra. Mas ella no podent soferir l'injuria que lo dit profeta li feya transpassant-li los costats ab los esperons, dix: — Mossenyer, e per què m'estalones aixi? Has tu jamés vist que jo t'haja fet cosa semblant.? Tu'm bats per ço com jo no passe oltra, e no pusch passar per l'empatxament de la via. — Lla diu lo text, fra Encelm, que nostre Senyor Déu obrí los uylls al dit profeta, e sguardant, vehé l'Angel, e encontinent li dix:— Perdonme, car jo no sabia que tu fosses aci. — E l'Angel li dix:— No hagués estat que la somera se fos aturada jo t'haguera occehit. — E aprés manà-li de part Déu que no hagués a malehir lo poble d'Israel; e ho féu així. Diguets-me donchs, fra Encelm, qui ha mellor vista: o los animals qui no veuen pas solament les coses corporals, mas encare veuen e sguarden clarament les spirituals, aixi com fan los Angels, o vosaltres, fills d'Adam, qui no vehets sinó les coses corporals? E cent milia altres proves vos poria donar, mas jo me'n deport per acurçar nostra disputa, e de pahor de donar enuig al molt alt e molt poderós princep nostre molt car Senyor lo Rey.»
Del terç seny corporal de l'animal «Lo terç seny corporal de l'animal es l'oldre. Quin home es huy al món, fra Encelm, qui pusca oldre e flayrar neguna odor bona o avol de la distancia d'un git de pedra? E los gats e los rats olen e flayren lo formatge o altra vianda de la llonguea d'un tret de ballesta. E encare lo mestre de les proprietats qui es fill d'Adam com vós, dóna testimoni d'açò dihent que lo voltor sent les coses mortes de cent lleugues lluny.»
De la natura de l'escarabat «Los escarabats son veats a viure de la femta dels cavalls, muls e asens, e si volets sguardar quan algun dels dits animals ha femetat per lo camí, no hi haurà al món un sol escarabat, e tantost en veurets venir infinits de totes parts, tant es sotil llur sentiment que de deu o dotze lleugues senten e flayren llurs viandes.»
De la natura dels llebrers e cans corredors «Vet-aci encare una cosa pus meravellosa: que los cans, tots en general, e los llebrers qui son pus dignes, en especial, per manera de parlar, seguiràn les petjades oient los rastres del conill, llebre o perdiu, seguint tostemps la via aon seràn passats los dits animals. A açò, fra Encelm, no es suficient negun fill d'Adam, mas al contrari, si los dits cans, qui són de nostres animals, no'ls mostraven la caça, jamés ells meteixos no la porien trobar. E leix totes altres coses, de pahor de perllongar nostra disputa.»
Del quart seny corporal de l'animal «Lo quart seny corporal de l'animal es lo gustar, del qual si bé hi esguardats, fra Encelm, veurets los cavalls, muls, bous, moltons e altres animals que quan pasturen e se trobaràn entre moltes herbes de diverses gusts e sabors, que ells prenen les herbes de bona e dolça sabor e les mengen, e les altres d'avol e amargosa sabor les leixen. E d'aquest quart seny e del cinquè donar-vos n'he de present cent milia proves com lo Déu Tot-poderós los ha donats a nosaltres, animals, pus sencers e perfets que no a vosaltres. Mas de pahor de donar enuig al molt alt princep nostre Senyor Rey, e a sos venerables barons los quals no demanen ni no's plauen sinó en breus proposits, havents ampla coneixença de les dites coses, jo'm callaré.»
«Mas, quant es de ço que dehits que lo Déu Tot-poderós vos ha donat ab los dits senys corporals bona memoria, e mellor membrança retentiva que no a nosaltres, talment que us recordats de les coses passades, ço que no'ns ha donat, e que no'ns membre sinó de ço que vehem en presencia, jo vos responch que vostre dir es fals.»
L'ase declara a fra Encelm la bona memoria dels animals «Car aixi com vós meteix sabets e per experiença vehets tots jorns, los muls, asens e bous havent estat menats una vegada o dues dès la vinya o l'hort a la casa, encontinent aprés hi saben retornar tots sols sens que algú los haja a menar o guiar. E esdevindrà que vosaltres anirets una vegada o dues per un camí, e retornant-hi un' altra vegada vos foraviarets e fallirets al dit camí.»
De la natura de les oronelles «Fra Encelm, vós vehets que'ls polls de les oronelles volen aprés que són grans, e que quan l'estiu passa e l'hivern s'acosta, per ço com són fort delicats e temen lo fretvan-se'nab llurs pares e mares exhivernar a les partides de les Indies als quals llochs, quan l'hivern es aci, lla es l'estiu. E fan açò per star en tot temps caldament, e aprés la primavera qui es atemprada entre calt e fret, retornen ad en nostres terres, e si les veurets venir tot dret cantant en gran joya e solaç a les cases o llochs aon són llurs nius que elles havien leixat l'any passat, e basteixen altres nius de bell nou per llur repòs e per en aquells fer llurs polls; e après, aixi com jo us diguí, l'estiu passat, elles se'n retornen totes a les partides de les índies tot dret, sens foraviar-se ne fallir ja mès llur camí, anant d'aci en lla e retornant de lla en çà; mas en tot temps membre'ls del lloch de llur habitació.»
De la natura dels aucells e altres animals «Semblant cosa fan les tortores, les cigonyes e molts altres aucells. Que si jo't volia dir com se governen en llur departir e retorn, semblantment en quina manera e ab quina diligencia fan llurs guerres, anant e allotjant-se ensems, och e ver ordonant lo tot fort propriament, jo seria massa llonch. Que aixi sia: les grues llavors que lo temps ve de llur departiment fan fer la crida a dues o tres qui van quinze o vint jorns cridant a altes veus per mig l'ayre que totes s'hagen a aplegar per anar exhivernar en llur terra calda. Mas jo me'n callaré en aquesta hora.»
De la bona memoria o membrança dels homens «No es pas aixi de vosaltres, fra Encelm; si la hu de vosaltres qui serà de Mallorques se'n va a Barcelona e es convidat per algun seu amich en sa casa, ell retornant a Mallorques, si un'altra vegada torna a Barcelona, ben sovint oblidarà lo carrer on es la casa de son amich qui l'havia convidat l'altre any, e si ell no demanava als habitadors de Barcelona aon es la casa d'En Tal jamés no la trobaria.»
Are diu l'ase «Quin vos sembla, fra Encelm, qui haja mellor memoria: o nosaltres, animals, o entre vosaltres homens? Perquè si havets altra rahó diguets-la'm. Car aquesta no es suficient per a provar que Déu vos don mellor memoria o membrança que no a nosaltres; mas es tot al contrari com vos he dit e declarat. No us altets donchs gens de poder celar o cobrir lo sol ab un garbell, car no ho sabriets fer.»
Fra Encelm diu a mossenyer l'ase «Senyor ase, puys que mes rahons sobredites no us plauen, mantinent jo us provaré per vives rahons que entre nosaltres, fills d'Adam, som de pus gran dignitat que no vosaltres, animals, e que es cosa digna que nosaltres siam vostres senyors, e vosaltres nostres vassalls e sotsmesos. E açò per nostre bell saber e gran discreció, ab subtilitat d'enteniment e moltes sciencies, bon consell e prudencia que nosaltres havem, observem e guardem en nostres governs, fets, mercaderies, e molts drets que havem, per los quals seguim les vies justes e bones, e leixem e avorrim les falses e avols. E qui segueix la bona via e fa bones obres es guardonat e recompensat. Mas qui segueix la via contraria, es punit segons sa malvestat. E vosaltres no havets res d'açò, ans com a besties sens rahó fahets tots vostres fets e obres bestialment e sens que hi haja neguna rahó en vostres accions.»
L'ase respon L'ase respon «Eh, frare! Eh, frare! Pensar abans que no parlar, ço es saviesa; e vós fahets lo contrari qui parlats abans que no pensats, ço que es una gran e altivola follia mesclada ab una impudencia molt infame. Mas jo us dich que no ja solament en nostres grans e notables animals, mas aixi meteix en los pus pochs trobarets semblant, och encare pus gran saber, discreció, sotilitat d'esperit e bon consell, ab prudencia mellor que no es la vostra. Havem entre nosaltres molts drets e usatges per los quals qui fa ço que no deu es punit, e qui fa bé es recompensat, com jo us ho declararé (si vostra rudesa e groller enteniment ho pot compendre) segons mon esperit e enteniment; hajats, donchs esguart a mon dir.»
La natura e lo govern que tenen les abelles o mosques de mel «Lo primer dels petits e sotils animals es l'abella, que si n'havets sguart, fra Encelm, veurets com elles se governen en llurs habitacions sots la conduyta e obediença de llur Rey, lo qual habita al mig de ses gents. E aprés, a la primavera e en estiu, de jorn e de nit, quan la lluna llu, elles surten totes generalment, e van aplegar la cera sus a les fulles e a les herbes molt sotilment ab los peus, e aprés apleguen la mel dedins les fulles, flors de les herbes, arbres, e de les altres plantes. De la cera elles fan llurs cases e habitacions en diverses maneres: les unes rodones, les altres cayrades, les altres en triangle, les altres fetes a cinch o sis cayres, per a romandre-hi e habitar; altres com a botigues e llochs per metre llurs viandes e provisions per l'hivern, e altres com a cambres per anodrir llurs fills e dormir en hivern; e les aparellen com botigues o magatzems. E aprés que les han omplert de mel per la provisió de l'hivern, elles les tanquen d'una bona e gentil clausura de cera, a fi que neguna d'entre elles no hi toch fins al temps de la necessitat. E llavors totes en general sens proprietat mengen en comú. Mas, aprés que l'hivern es passat, a la primavera, elles retornen a llur mester aixi com d'abans. E llurs ordinacions son aixi fetes que aquelles qui no venen ben d'hora dormen de fora; qui fa mal es punit: los tallen algunes vegades un peu, o una mà, o lo cap, segons que requir e mereix lo crim, metent les peces en la via per aon elles passen per donar eximpli a les altres per a bé fer e leixar lo mal.»
De les mosques vespes «Les mosques vespes fan per semblant, exceptat que elles no apleguen gens de mel, e llurs reys aixi meteix, de les quals si jo us deya les enginyoses fahenes qui fan en llurs estades per a nodrir llurs fills, e com elles se guarden propriament de fret e de calt, n'hi hauria un massa llonch discurs, talment que jo no'n diré res més. No estimats vós mantinent, fra Encelm, que les abelles e vespes hajen lo seny de l'industria e providencia particular? Och certes; elles n'han molt e no ho podets negar, o allegar neguna rahó en contrari.»
Del natural de les formigues «L' altra petita e sotil bestioleta es la sabia e prudent formiga, la traça e industria de la qual ha estat notada e considerada per Salamó, l'un dels fills d'Adam e lo pus savi qui sia jamés estat entre los homens. E pren sobre açò ocasió de reptar-vos e aesmar, metent-vos al devant aquesta bestiola o molt petit animal, llavors que, al sisè capitol de sos Proverbis, diu: — Vages, pererós, vers la formiga, veges ses vies e sies sabi; la qual aparella en estiu sa vianda, e agavella durant les messes sa menjuça.— Fra Encelm, considerats a part, vós, de quina prudencia e traça aquests petits animals són dotats. Les formigues basteixen llurs casetes sota terra en forma diversa e meravellosa; algunes són llongues, d'altres amples e espayoses. Elles se serveixen d'algunes per habitar-hi; d'altres per a retraure-hi, estojar e guardar los viures que elles agavellen com en graners, ço són forment, ordi, llenties, faves, pèsols e altres semblants llevors; de les quals elles prenen llur nodriment. Si donchs s'esdevé que, per ocasió de l'humiditat superflua del lloch, o per les plujes continues, los viures d'aquelles bestioles son mullats, quan fa bon temps e serè elles los porten defora e los exposen al sol calt, puys los remeten aprés en llur lloch.»
«Per aytant aixi que elles dubten que per rahó de la calor e l'humiditat (qui són dues principals causes de la generació) los viures que elles han agavellat porien germinar e corrompre's o gastar del tot, elles tendeixen los grans de forment en dues peces o partides. E tolen l'escorça de l'ordi, faves e llenties, coneixent elles meteixes per llur sabiesa e discreció que lo gra de forment separat en dues partides, e l'ordi, faves e llenties de les quals l'escorça es tolta no poden jamés germinar. Och encara, aquests petits animals en l'estiu se lleven de bon matí e surten de llur habitació, van a cercar viures, e ço que cascun d'aquells troba per menjar, jatsia que haja fam, si no'n voldria per res del món menjar, mas l'aporta fehelment a la casa a fi que sia repartit en comú, sens que negun s'atribuesca neguna proprietat.» «Encara més, si alguna de les dites formigues troba gran quantitat de viures, ella se'n torna fort sabiament envers ses companyones, portant un gra de ço que ella ha trobat per a mostrarlos-ho, e llavors totes ensems, o la pus gran partida d'elles, se'n van ab l'altra, entro a ço que ella'ls haja mostrat lo lloch, e porten los viures en llur casa e habitació.»
«Atressi, si alguna d'elles troba gran quantitat de viures, com una bresca de mel, o altra semblant cosa, vehent que ella no pot sola abastar a portar aixi gros feix, ella tot encontinent se'n torna a la casa, e n'adverteix les altres. E lladonch totes ensems, o aquelles qui's troben en la casa, van ab ella fins al lloch en lo qual los dits viures se troben. D'on si elles ho poden portar o rodolar totes ensems, elles lo se'n porten tot sencer; si no, parteixen lo tot en moltes e diverses peces, de les quals tot seguit aprés cascuna en porta sa part a la casa.»
«E quan elles son arribades, les altres llur demanen lo lloch de la vianda o vitualla que la dita formiga ha trobat, e dihent-los les senyes del camí, ixen tantost e se'n van l'una aprés l'altra ab aquelles qui les conduhen. La primera cosa que fan llavors que s'encontren es que elles s'aturen e's besen (aixi com fan vostres dones catalanes quan encontren qualcun de llur coneixença en lo carrer venint de les perdonances) e los demanen lo camí seguint les senyes tro a ço que venen al lloch on es la vitualla, d'on elles porten llur part a la casa com llurs altres companyones, governant-se tostemps segons los manaments de llur rey.» «Aquella qui fa mal es punida segons que lo crim es gran o petit, tallant-li adés la mà, adés lo peu, o la testa, e los cossos d'aquelles, les quals per justa sentencia han estat trameses a mort, són gitats al camí al pus propinch de llurs habitacions per a donar eximpli a les altres de no fer cas semblant. Mas los cossos d'aquelles qui moren per malaltia són meses en terra e lla sebollits en lloch de sepultura.»
«Och e pus, si per ventura s'esdevé que alguna d'elles sia nafrada per qualque fill d'Adam, o altre animal, e que li sia tallat algun membre aixi com peus, cuixes o mans, per la qual cosa ella no pusca retornar a la casa, encontinent, per lo manament de llur rey, elles se'n van totes al lloch aon aquella es aturada e la se'n porten a la casa; lla es ella ben curosament pensada tro a ço que sia del tot guarida o morta. Per què, fra Encelm, no vos sembla que en nosaltres haja aytant de sabiesa, e aytant de seny com en vós? Certes och e més. E no hi ha negú, si voldrà usar de rahó, qui pusca a ço contredir.»
De la natura de les llagostes