Boeci
Filòsof, teòleg i home d'estat romà (c. 480–524/525), nascut al si d'una de les famílies aristocràtiques més antigues i prestigioses de Roma, format en filosofia grega i llatina, i elevat als càrrecs més alts de l'administració ostrogoda d'Itàlia sota el rei Teodoric, arribant a ser cònsol el 510 i, més tard, magister officiorum, el càrrec civil més important del regne. Acusat de traïció i de conspirar amb l'Imperi Romà d'Orient —càrrecs que ell mateix va negar sempre i que la majoria d'historiadors consideren en gran part fabricats o exagerats en un context de creixent desconfiança de Teodoric envers l'aristocràcia senatorial romana—, va ser empresonat a Pavia i finalment executat sense judici just. És precisament durant aquest empresonament, esperant l'execució, quan Boeci va escriure la seva obra mestra, La consolació de la filosofia (c. 523), un diàleg en prosa i vers entre el propi Boeci i una figura al·legòrica, la Filosofia personificada com una dona majestuosa, que el consola i el guia amb arguments racionals —no explícitament cristians, malgrat que Boeci era cristià— sobre la naturalesa il·lusòria de la fortuna, la veritable font de la felicitat i el problema de com conciliar la providència divina amb el lliure albir humà, una de les obres més llegides i influents de tota l'edat mitjana i el Renaixement, traduïda a nombroses llengües vernacles europees, entre elles per Alfred el Gran i Chaucer. Anteriorment a aquesta obra final, Boeci havia dut a terme un projecte enciclopèdic de traducció i comentari de la lògica aristotèlica al llatí, únicament parcialment completat, que va convertir-se durant segles, fins a la recuperació de més obres d'Aristòtil al segle XII, en la via gairebé única de transmissió del pensament lògic grec a l'Europa medieval llatina, guanyant-se el sobrenom de «l'últim dels romans i el primer dels escolàstics».