Joan de la Creu
Frare carmelita, místic i poeta espanyol (1542–1591), nascut Joan de Yepes a Fontiveros, Àvila, en una família de conversos empobrida que va conèixer la fam i les privacions després de la mort prematura del pare, i, juntament amb Teresa d'Àvila, la figura cimera de la mística carmelitana i un dels tres o quatre poetes més grans de tota la llengua castellana. Format als jesuïtes i posteriorment a la universitat de Salamanca, va ser convençut per Teresa d'unir-se a la seva reforma dels carmelites descalços, i va patir per aquesta causa una persecució brutal per part dels carmelites calçats, que el consideraven un traïdor: el van segrestar i empresonar durant nou mesos en una cel·la minúscula i fosca al convent de Toledo, sotmetent-lo a càstigs corporals públics regulars i a un aïllament gairebé total; d'aquella presó en va fugir espectacularment el 1578 baixant per un mur amb una corda feta de robes lligades, i és allà, o poc després, on va compondre de memòria bona part de la seva poesia més cèlebre. Els seus tres grans poemes —Nit fosca, Càntic espiritual i Flama d'amor viva—, escrits en estrofes d'una bellesa sensorial i eròtica extraordinària que ell mateix va glossar després en denses proses teològiques de comentari detallat, narren el camí de l'ànima cap a la unió amb Déu com un itinerari amorós entre l'Amada (l'ànima) i l'Amat (Déu), passant per la «nit fosca dels sentits» i la «nit fosca de l'esperit», despullaments progressius i necessaris de tot allò que no és Déu mateix, incloent-hi les consolacions espirituals més subtils. La seva doctrina de la «nada» —el no-res com a via purgativa cap al Tot diví— i el seu llenguatge, que fusiona amb naturalitat sorprenent la tradició bíblica del Càntic dels Càntics amb la lírica amorosa profana del seu temps, en fan un dels cims absoluts, junt amb Teresa, de la mística universal i de la poesia en llengua espanyola, reconegut com a doctor de l'Església el 1926.