Sutra del Diamant
Vast conjunt d'escriptures budistes mahayana d'autoria anònima i col·lectiva, compost al llarg de diversos segles —aproximadament entre el segle I aC i el V dC— a l'Índia, i que constitueix el corpus canònic fonamental del budisme «del gran vehicle», la branca que avui predomina al Tibet, la Xina, Corea, el Japó i el Vietnam, en contrast amb el budisme theravada del sud-est asiàtic. Aquests sutres es presenten sovint com a ensenyaments directes del Buda transmesos ocultament durant segles fins que la humanitat va estar preparada per rebre'ls —una convenció literària que els erudits moderns interpreten com la manera pròpia del mahayana de reivindicar autoritat doctrinal per a innovacions teològiques posteriors a la vida històrica del Buda. Entre els més influents destaquen el Sutra del cor i el Sutra del diamant, textos breus però d'una densitat filosòfica extraordinària centrats en la doctrina de la buidor (shunyata) —tots els fenòmens manquen d'existència independent i substancial, incloent-hi els mateixos conceptes budistes—, formulada amb la cèlebre fórmula «la forma és buidor, la buidor és forma»; el Sutra del lotus, amb la seva doctrina del vehicle únic i la budeïtat universal; el Sutra de la terra pura, que descriu el paradís occidental d'Amitabha i fonamenta tota la devoció budista de la terra pura, tan popular a l'Àsia oriental; i el Sutra Avatamsaka, d'una escala còsmica aclaparadora, que descriu un univers de mons interpenetrats reflectint-se infinitament els uns als altres com la xarxa d'Indra. Aquests textos, junts, van desplaçar l'èmfasi budista des de l'alliberament individual de l'arhat cap a l'ideal del bodhisattva, que ajorna la pròpia il·luminació final per salvar tots els éssers sensibles.