Filó d'Alexandria
Filòsof jueu hel·lenístic (c. 20 aC – c. 50 dC), nascut a Alexandria en una família jueva rica i influent —el seu germà era un dels homes més poderosos de la comunitat jueva egípcia—, i la figura clau que va intentar per primera vegada, amb una ambició filosòfica sistemàtica, harmonitzar l'escriptura hebrea amb la tradició filosòfica grega, especialment amb el platonisme i l'estoïcisme, obrint un camí que seguirien després tant els Pares de l'Església cristiana com els grans filòsofs jueus i musulmans medievals. Educat en la cultura grega dominant a l'Alexandria cosmopolita del seu temps, però profundament fidel a la seva identitat i pràctica jueves, va desenvolupar un mètode d'interpretació al·legòrica de la Torà segons el qual els relats bíblics, sense deixar de ser literalment certs, contenen també un sentit filosòfic més profund: Adam i Eva representen la ment i els sentits, el viatge d'Abraham simbolitza l'ascens filosòfic de l'ànima cap a Déu, i les figures bíbliques encarnen virtuts i vicis universals accessibles a la raó filosòfica. La seva idea més influent per a la posteritat és el concepte del Logos, el Verb o Raó divina: per a Filó, el Logos és l'intermediari còsmic entre el Déu transcendent i inefable —del qual, seguint el platonisme, sostenia que no podem predicar cap atribut positiu— i el món creat, la ment divina que conté els arquetips de totes les coses i a través de la qual Déu actua en el món. Aquesta noció, tot i que arrelada en la filosofia grega, resonaria de manera decisiva en el pròleg de l'Evangeli de Joan i en tota la teologia trinitària cristiana posterior. Va liderar una delegació de jueus alexandrins davant l'emperador Calígula per protestar contra la persecució antijueva, episodi que va narrar en la seva obra Legatio ad Gaium.