Procle
Filòsof neoplatònic grec (412–485 dC), nascut a Constantinoble en una família de funcionaris de l'administració romana d'origen licià, format a Alexandria i finalment a Atenes, on va succeir Sirià com a cap de l'Acadèmia platònica, la mateixa institució fundada per Plató vuit segles abans, exercint-hi durant gairebé cinquanta anys una autoritat intel·lectual tan gran que va rebre el sobrenom de «Diadoc» («el successor»). Vegetarià estricte, ascètic i profundament religiós, va combinar el rigor filosòfic més sistemàtic amb una intensa pràctica de teürgia —rituals místics d'ascendència caldea destinats a establir contacte amb el diví—, en una síntesi característica del neoplatonisme tardà que buscava no només comprendre intel·lectualment el cosmos sinó també, i sobretot, retornar-hi l'ànima mitjançant pràctiques rituals. La seva obra més influent, els Elements de teologia, presentada amb una estructura geomètrica rigorosa inspirada explícitament en els Elements d'Euclides —dos-cents onze proposicions cadascuna deduïda lògicament de les anteriors—, sistematitza de manera exhaustiva la metafísica neoplatònica: descriu una jerarquia còsmica que emana de l'U absolut, passant per una complexa sèrie d'hènades (unitats divines), l'Intel·lecte, l'Ànima i finalment la matèria, cadascuna d'aquestes esferes reflectint i participant de les superiors en una xarxa de correspondències minuciosament detallada. Va escriure també extensos comentaris sobre els diàlegs de Plató (Timeu, Parmènides, República) que constitueixen fonts fonamentals per entendre la interpretació neoplatònica de Plató, i tractats sobre matemàtiques i astronomia. La seva síntesi sistemàtica va exercir una influència decisiva, a través de traduccions àrabs i llatines medievals —entre les quals el famós Liber de causis, atribuït erròniament a Aristòtil durant segles—, tant en la filosofia islàmica com en l'escolàstica cristiana, incloent-hi Tomàs d'Aquino.