Thomas Reid
Filòsof escocès (1710–1796), nascut a Strachan, Aberdeenshire, en el si d'una família de clergues presbiterians, format a la Universitat de Aberdeen, on posteriorment va ensenyar durant anys abans de succeir Adam Smith el 1764 a la càtedra de filosofia moral de la Universitat de Glasgow, i considerat generalment el fundador de l'anomenada «escola del sentit comú escocesa», corrent filosòfic que va exercir una influència decisiva sobre la filosofia acadèmica tant britànica com nord-americana durant més d'un segle. La seva obra fonamental, Investigació sobre la ment humana segons els principis del sentit comú (1764), va emprendre una crítica sistemàtica i rigorosa del que Reid anomenava la «teoria de les idees», el marc epistemològic compartit per Descartes, Locke, Berkeley i, sobretot, Hume, segons el qual la ment humana només té accés directe a les seves pròpies idees o representacions internes, mai als objectes externs mateixos, marc que, segons Reid, conduïa inevitablement, a través d'un procés lògic implacable, a l'escepticisme radical humeà respecte a l'existència del món extern, la identitat personal i la causalitat. Enfront d'aquesta deriva escèptica que considerava filosòficament coherent però existencialment insostenible i contrària al sentit comú de tota persona raonable, Reid va defensar un realisme directe: la percepció ens dona accés immediat i no inferencial als objectes externs mateixos, no a meres representacions mentals d'ells, i aquesta confiança bàsica en la fiabilitat de les nostres facultats cognitives naturals —percepció, memòria, testimoni, raonament— constitueix un conjunt de «primers principis» racionalment inevitables que no requereixen ni admeten demostració ulterior, sent el fonament sobre el qual s'ha de construir tota investigació filosòfica posterior en lloc de ser posats en dubte per ella. Reid va desenvolupar també una influent teoria de l'agència moral lliure fonamentada en aquest mateix realisme del sentit comú, defensant contra el determinisme de Hobbes i altres que la nostra experiència immediata de la llibertat de la voluntat és igualment un principi bàsic innegable de la raó pràctica. La seva filosofia, malgrat haver estat eclipsada durant el segle XIX per l'idealisme kantià i hegelià, ha experimentat una notable rehabilitació filosòfica contemporània com a precursora directa de l'epistemologia del realisme directe i del «reformisme epistemològic» de la filosofia analítica del segle XX.