Livre de l'ami et de l'aimé

112Cantava l'amic e deïa: — Oh, con gran malanança és amor! Ah, con gran benauirança és amar mon amat, qui ama sos amadors ab infinida amor eternal, complida en tots acabaments! 113Anava l'amic en una terra estranya en cuidava atrobar son amat, e en la via assaltejaren-lo dos lleons. Paor hac de mort l'amic, per ço cor desirava viure per servir son amat; e tramès son remembrament a son amat, per ço que amor fos a sos traspassaments, per la qual amor mills pogués sostenir la mort. Dementre que l'amic remembrava l'amat, los lleons vengren humilment a l'amic, al qual lleparen les llàgremes de sos ulls qui ploraven, e les mans e els peus li besaren. E l'amic anà en pau encercar son amat. 114Anava l'amic per munts e per plans, e no podia trobar portal on pogués eixir del carçre d'amor qui llongament havia tengut en presó son cors, e sos pensaments e tots sos desirers e plaers. 115Dementre que l'amic anava enaixí treballat, atroba un ermità qui dormia prés d'una bella font. Despertà l'amic l'ermita, dient si havia vist, en somniant, son amant. Respòs l'ermità, e dix que egualment eren encarcerats sos pensaments en lo carçre d'amor, en vetllant e en dorment. Molt plac a l'amic com havia atrobat companyó en presó; e ploraren ambdós, cor l'amat no havia molts d'aitals amadors. 116No ha en l'amat nulla cosa en què l'amic no haja ànsia e tribulació, ni l'amic no ha cosa en si en què l'amat no haja plaer e senyoria; e per açò l'amor de l'amat és en acció e l'amor de l'amic en llanguiment, passió. 117En un ram cantava un aucell, e deïa que ell daria un novell pensament a amador que li'n donà's dos. Donà l'aucell lo novell pensament a l'amic, e l'amic donà'n dos a l'aucell, per ço que alleujàs sos turments; e l'amic senti muntiplicades ses dolors. 118Encontraren-se l'amic e l'amat, e foren testimonis de llur encontrament saluts, abraçaments, e besars, e llàgremes e plors. E demanà l'amat a l'amic, de son estament; e l'amic lo embarbesclat en presència de son amat.…