Sutra del Lotus
Escriptura budista mahayana d'autoria anònima i composició col·lectiva, redactada probablement en diverses etapes entre els segles I aC i II dC a l'Índia, i un dels textos més influents i venerats de tot el budisme de l'Àsia oriental. El seu títol complet, «Sutra de la flor de lotus del Dharma meravellós», al·ludeix a la imatge de la flor de lotus que creix pura des del fang, símbol de com la naturalesa il·luminada pot emergir intacta enmig de les impureses del món. El seu ensenyament més transcendent és la doctrina del vehicle únic (ekayana): els diferents camins budistes que semblaven distints —el dels arhats, el dels bodhisattves, el de cada escola— no són sinó «mitjans hàbils» (upaya) que el Buda va adaptar temporalment a les capacitats de cada oient, però que en última instància convergeixen tots en un únic vehicle universal cap a la budeïtat plena, a la qual estan destinats a arribar absolutament tots els éssers sensibles, sense excepció, inclosos els qui semblaven irremeiablement extraviats. El text revela també que el Buda històric, Siddharta Gautama, no va assolir la il·luminació sota l'arbre bodhi sinó fa eons incalculables, i que la seva mort aparent va ser només una manifestació pedagògica, ja que en realitat un Buda etern i còsmic continua ensenyant sense parar des d'un «pic del voltor» transcendent. Aquesta visió d'una budeïtat universal, accessible fins i tot als laics i, en un passatge cèlebre i debatut, a una filla de rei-dragó de vuit anys que assoleix la il·luminació instantàniament, va inspirar directament escoles tan influents com el Tiantai xinès, el Tendai japonès i el Nichiren, i és considerat per molts practicants —especialment dins la tradició Nichiren, on la simple recitació del seu títol es venera com a pràctica salvífica suprema— l'ensenyament culminant i definitiu de tota la predicació del Buda.