Henri Bergson
Filòsof francès (1859–1941), nascut a París de pare polonès jueu i mare anglesa, catedràtic al Collège de France, on les seves classes van esdevenir un esdeveniment social i intel·lectual parisenc sense precedents que atreia multituds molt més enllà del món acadèmic, i el filòsof francès més llegit i celebrat del seu temps —premi Nobel de Literatura el 1927 «en reconeixement de les seves idees riques i vitalitzadores i del brillant art amb què han estat presentades». El seu concepte central, la durada (durée), distingeix el temps viscut de la consciència —qualitatiu, indivisible, en constant fluir i heterogeni— del temps espacialitzat i mesurable de la ciència i dels rellotges, que segons Bergson traeix i deforma l'experiència real convertint-la en una successió d'instants discrets i intercanviables, com fotogrames d'una pel·lícula. Ja al seu Assaig sobre les dades immediates de la consciència (1889) va fonamentar aquesta distinció, i a Matèria i memòria (1896) va abordar el problema de la relació ment-cos a través de la memòria, distingint la memòria-hàbit (mecànica, corporal) de la memòria pura (que conserva el passat en la seva totalitat), en un intent de superar tant el materialisme com l'idealisme. La seva obra més influent, L'evolució creadora (1907), va introduir el cèlebre concepte d'élan vital, l'impuls vital creador que travessa i impulsa l'evolució biològica més enllà tant del mecanicisme darwinista estricte com del finalisme teleològic, oferint una alternativa vitalista i dinàmica que va fascinar tota una generació —de Marcel Proust a William James, que hi va veure un aliat del seu pragmatisme. En els seus darrers anys, Les dues fonts de la moral i de la religió (1932) va distingir entre societats tancades, basades en l'obligació i la pressió social, i societats obertes, orientades a l'amor universal i inspirades per la intuïció mística dels grans sants i profetes. La seva influència en l'art, la literatura i la filosofia del segle XX va ser immensa, tot i que el declivi posterior de la seva reputació filosòfica va ser marcat, en part per la crítica hostil de Bertrand Russell i la filosofia analítica, i en part pel seu cèlebre debat amb Einstein sobre la naturalesa del temps.