Plotí
Filòsof de llengua grega de l'època romana (c. 204–270 dC), nascut probablement a Egipte, format a Alexandria amb el misteriós mestre Ammoni Saccas durant onze anys, i el fundador —tot i que ell mateix es considerava simplement un intèrpret fidel de Plató— del neoplatonisme, el corrent filosòfic que dominaria l'últim període de la filosofia antiga i que exerciria una influència decisiva tant en el pensament cristià medieval com en l'islàmic i el jueu. Va viatjar a Pèrsia i l'Índia amb l'exèrcit de l'emperador Gordià III per estudiar les filosofies orientals, i finalment es va establir a Roma, on va ensenyar durant més de vint anys en un cercle que va incloure senadors i, potser, l'emperador Gal·liè mateix, que va considerar seriosament finançar-li un projecte per fundar una ciutat filosòfica ideal segons els principis platònics, «Platonopolis», que finalment no es va materialitzar. No va escriure res fins als quaranta-nou anys; el seu deixeble i biògraf Porfiri va compilar i organitzar posteriorment els seus escrits en sis grups de nou tractats cadascun, d'aquí el nom Ennèades («els Nou») amb què es coneix la seva obra completa. El nucli del seu sistema és la doctrina de l'U (to Hen), un principi absolutament simple, transcendent i inefable, més enllà fins i tot de l'ésser i el pensament, del qual emana tota la realitat en una sèrie de graus decreixents de perfecció: primer l'Intel·lecte (Nous), on resideixen les Formes platòniques, després l'Ànima, i finalment la matèria, en l'extrem oposat de la perfecció. La vida filosòfica consisteix, per a Plotí, en un procés invers d'ascens contemplatiu des de la multiplicitat material fins a la unió mística amb l'U, experiència que ell mateix va assegurar haver assolit diverses vegades en vida —una fusió de rigor metafísic i experiència mística que va marcar profundament tant la teologia negativa cristiana com el misticisme sufí islàmic.