SigPhiSigPhi

Anselm de Canterbury

Monjo benedictí, teòleg i filòsof italià (1033–1109), nascut a Aosta i format al monestir normand de Bec sota el mestratge de Lanfranc, a qui va succeir com a prior i posteriorment com a abat, càrrecs des dels quals va convertir Bec en un dels centres intel·lectuals més importants de l'Europa de finals de l'segle XI. El 1093 va ser nomenat arquebisbe de Canterbury, càrrec que va exercir enmig de conflictes constants amb la corona anglesa —primer amb Guillem II i després amb Enric I— arran de la controvèrsia de les investidures, que el va portar a dos llargs períodes d'exili continental en defensa de la independència de l'Església respecte del poder secular. Considerat el pare de l'escolàstica i sovint anomenat el segon fundador de la teologia natural després d'Agustí, Anselm va formular a l'obra Proslogion (1078) l'anomenat argument ontològic, una de les proves més debatudes de l'existència de Déu en tota la història de la filosofia: definint Déu com «allò més gran que es pot pensar», Anselm argumenta que aquest ésser ha d'existir necessàriament en la realitat i no només en l'enteniment, ja que existir en la realitat és més gran que existir només com a idea; l'argument, criticat ja en vida per Gaunilo i posteriorment per Kant, ha continuat generant debat filosòfic ininterromput fins avui. A l'obra Cur Deus Homo (Per què Déu es va fer home), Anselm desenvolupa una teoria de l'expiació segons la qual el pecat humà constitueix una ofensa infinita contra l'honor diví que només podia ser reparada mitjançant el sacrifici voluntari d'un ésser alhora humà i diví, model que va exercir una influència duradora sobre la teologia occidental de la redempció. El seu lema metodològic, fides quaerens intellectum («la fe que busca la comprensió»), resumeix el seu projecte de posar la raó al servei de la fe cristiana sense subordinar-la-hi completament.

9 obres

Temes que tracta