SigPhiSigPhi

Voltaire

Escriptor, historiador i filòsof francès de la Il·lustració (nom real François-Marie Arouet, 1694–1778), nascut a París en el si d'una família burgesa benestant, format pels jesuïtes al prestigiós col·legi Louis-le-Grand, i que va adoptar el pseudònim «Voltaire» després d'un primer empresonament a la Bastilla el 1717 per uns versos satírics contra el règent, inici d'una vida marcada per conflictes recurrents amb l'autoritat que el van portar a diversos exilis, inclosa una estada a Anglaterra (1726-1729) l'empirisme i el parlamentarisme de la qual el van influir profundament i que va documentar amb admiració a les Cartes filosòfiques (1734). Autor prolífic en pràcticament tots els gèneres —tragèdia, poesia èpica, història, assaig filosòfic i correspondència, de la qual es conserven milers de cartes—, la seva fama pòstuma descansa sobretot en el seu paper com a incansable polemista i defensor de la tolerància religiosa, la llibertat d'expressió i la reforma judicial, capacitat que va desplegar amb especial eficàcia en la seva campanya per rehabilitar la memòria de Jean Calas, un protestant executat injustament a Tolosa acusat d'haver assassinat el seu propi fill per evitar-ne la conversió al catolicisme, cas que va convertir en símbol emblemàtic del fanatisme i la intolerància religiosa a l'Antic Règim francès. La seva obra més llegida, Càndid o l'optimisme (1759), és una novel·la filosòfica satírica que ridiculitza amb un humor negre mordaç la filosofia optimista de Leibniz —resumida en la doctrina que vivim en «el millor dels mons possibles»— mitjançant les desventures absurdes i acumulatives del seu protagonista, i conclou amb la seva màxima moral més cèlebre: «cal conrear el nostre jardí», exhortació a l'acció pràctica i modesta enfront de l'especulació metafísica estèril. El seu Diccionari filosòfic (1764), estructurat com una sèrie d'entrades breus i incisives sobre temes teològics, polítics i morals, exemplifica el seu estil corrosiu i el seu deisme crític, hostil tant a l'ateisme com al dogmatisme eclesiàstic. Considerat encara en vida la figura intel·lectual més influent d'Europa, la seva lluita contra la «infàmia» —terme amb què designava el fanatisme i la superstició institucionalitzats— el converteix en un dels pares intel·lectuals de l'anticlericalisme i el laïcisme modern.

21 obres

Temes que tracta